26 oct 2011 Una democràcia amb memòria
En un dels discursos més ben pensats i expressats de la seva erràtica trajectòria com a governant, José Luis Rodríguez Zapatero, el passat dijous 20 d’octubre, poc després que ETA anunciés el cessament definitiu de la seva activitat terrorista, va declarar el següent: “La nostra serà una democràcia sense terrorisme però no una democràcia sense memòria. La memòria de les víctimes, de cadascuna de les 829 víctimes mortals i de les seves famílies, de tants ferits que han patit l’injust i detestable cop del terror, ens acompanyarà sempre. Acompanyarà les futures generacions d’espanyols”. Aquest és un punt fonamental de la solemne declaració del president espanyol. Introduir el binomi democràcia-memòria en relació amb les víctimes d’ETA implica assumir un compromís oficial però potser no és, no serà, la mena de compromís que esperen alguns. Les paraules del mandatari sortint són inevitablement ambigües: De quin tipus de memòria parla Zapatero? Com es plasmarà aquesta memòria?
Venim d’on venim. Ha estat una democràcia amb memòria el sistema que es va començar a construir després de la mort de Franco? Em temo que la resposta no pot ser positiva, si és que som honestos i fidels als fets. La transició no va consistir a teixir la concòrdia –com alguns ens han volgut explicar– ni en una superació elaborada i conscient del trauma de la Guerra Civil. No va produir-se res de tot això. La transició va ser un procés molt complicat i atzarós basat en un “deixem-ho estar” que, sense cap voluntat ni cap cerimònia del perdó ni de la reparació, només tenia un objectiu, al qual se supeditaven totes les maniobres i transaccions polítiques: evitar una nova guerra civil.
Es tractava d’un objectiu imprescindible i de caire històric, això no es pot negar. Però el mètode per assolir-lo no passava pel culte a la memòria de les víctimes i, per tant, presentava molts problemes i, sobretot, generava una sèrie de conseqüències que, a la llarga, han contribuït a fer molt feble la cultura política que ha d’oxigenar el sistema democràtic. Un exemple, menys anecdòtic del que sembla, il·lustra aquesta anèmia tan aguda: mentre ETA diu adéu a les armes un partit feixista com Falange Espanyola, que fa apologia d’un règim basat en l’eliminació física de l’adversari, continua sent legal i es pot manifestar pels carrers com si res.
Els arqueòlegs de la transició ens han ofert una explicació plausible de tot plegat: ni els franquistes ni l’oposició democràtica tenien, durant el període 1975-78, prou forces per vèncer per KO, la qual cosa va obligar a pactar equilibris molt delicats per deixar enrere la dictadura. D’acord. Convinguem, doncs, que no hi havia cap altre camí. D’una banda, amnistia per als presos polítics i, de l’altra, total i perenne impunitat per als que havien delatat, torturat i assassinat durant quaranta anys de tirania. En això hi estaven d’acord tots els partits que volien tenir un lloc en la nova etapa, i líders tan diferents ideològicament com Manuel Fraga i Santiago Carrillo, el mateix –per cert– que ara es posa al costat del jutge Garzón per obrir una causa general contra el franquisme que aleshores ell mateix no desitjava. En tot cas, queda clar que la democràcia espanyola no pot exhibir-se avui precisament com una democràcia de memòria, sinó tot el contrari.
Tenint en compte que aquesta és la nostra tradició recent a l’hora de relacionar democràcia i memòria, el que va anunciar Zapatero la setmana passada ha de ser, forçosament, una novetat política, cívica i ètica. Altrament, el president no hauria dit res i tindríem clar que les víctimes d’ETA haurien de córrer la mateixa dissort que les víctimes de la dictadura o les víctimes de les violències de la Guerra Civil no utilitzades actualment per fer propagandes parcials.
M’inclino a pensar, potser amb un optimisme excessiu, que els que envolten Zapatero saben que cal gestionar la memòria de les víctimes d’ETA amb paràmetres completament distints dels que van servir per amagar el dolor de les víctimes a les quals la democràcia va menystenir sense manies. No sabem què en pensen els que envolten Mariano Rajoy, dirigent que haurà de concretar tots aquests bons propòsits.
El repte és d’unes dimensions extraordinàries. Perquè cal harmonitzar dos principis que semblen antagònics. Primer: les víctimes mereixen reparació i reconeixement (també per part dels antics terroristes i dels seus partidaris) per fonamentar una veritable reconciliació civil però, a la vegada, no poden ser protagonistes en el desplegament del procés de pau, la seva condició les exclou com actors polítics i les ubica en un espai altre. Segon: la memòria pública de les víctimes ha de ser preservada i divulgada per fomentar una pedagogia de la pau d’acord amb el màxim consens social i polític; dit d’una altra manera, la memòria de les víctimes ha de tenir una presència adequada en la nova realitat que comença, i la clau és encertar en la proporció justa d’aquesta; la memòria és sempre el resultat de la dialèctica entre el record i l’oblit, per això un excés d’oblit ens condemna a repetir el passat i una sobredosi de record ens bloqueja i no ens deixa avançar cap el futur. Una societat pot emmalaltir si no troba l’equilibri i la mesura a l’hora de combinar la memòria traumàtica i l’esperança col·lectiva.
Tenim ara la gran oportunitat de tractar les víctimes amb molt més respecte, dignitat i justícia que fa trenta anys. Repeteixo: no pas per col·locar-les en el centre de les decisions (com voldrien els que neguen que som davant d’un temps nou) sinó per bastir, ara de debò, una democràcia sense esquerdes.