19 oct 2011 Venim d’aquells patis
No sabem mirar enrere. No sabem comparar amb justícia els temps que vivim amb els temps que visqueren els nostres pares i avis. Afortunadament, l’art també serveix per a això. El que atrapa l’esperit d’una època i el transcendeix amb força per explicar tot allò que ens identifica com a membres de l’espècie humana, ubicats en contextos que són sempre únics però inevitablement repetitius en part, una desconcertant paradoxa que ens vincula amb els morts i també amb els que han de néixer i que ens fa pensar en alguna cosa més que la nostra estricta i immediata circumstància. El muntatge de Sergi Belbel que revisita al TNC el clàssic contemporani Una vella, coneguda olor, obra primerenca de Josep Maria Benet i Jornet, és una magnífica ocasió per fer l’exercici que suggereixo: pensar en l’enorme distància entre l’ahir recent i el nostre present.
Aneu al TNC i deixeu-vos portar per la força d’un espectacle molt ben greixat que ens posa davant d’una història que podria ser, que és, la de molts. Quan la va escriure, Benet i Jornet parlava de la més pura actualitat d’una societat –sobretot d’un jovent– anestesiada per la manca d’expectatives i bloquejada per una situació política i social sense horitzons. Avui, aquella Barcelona de l’any 1962, on té lloc l’acció, forma part del record privat, de la nostàlgia enllaunada i de la història no del tot explicada en la seva extrema complexitat. En aquest sentit, allò que va ser el retrat ardent i agosarat d’aquell moment s’ha convertit, sense voler-ho, en un document de gran volada sobre els nostres orígens.
Venim d’aquells patis de veïns dels barris treballadors, la gran majoria del país surt d’aquell món, no només a Barcelona, també a moltes ciutats grans i mitjanes, allí on la industrialització, intensa i espessa, anava creant aglomeracions de persones i de vides, de somnis i d’ànsies. El nostre benestar d’avui –tan precari i assetjat com es vulgui– té els seus fonaments obscurs en aquell moment d’esforç col·lectiu gegantí, quan la penosa postguerra començava a ser cosa dels avis i era un deure mirar endavant, malgrat que la misèria moral de la dictadura encara ho impregnava tot i aixafava els que, com la protagonista de l’obra, volien volar ben lluny d’aquell món.
Assegut a la butaca de la sala Petita del TNC, mentre els excel·lents actors ens transporten a un temps remot i proper a la vegada, és impossible no pensar en la generació dels nostres pares, els nens de la guerra, els que van pencar de valent perquè els plans de desenvolupament fossin una realitat amb la qual el règim obtenia, com avui fan d’altres acreditades tiranies, el certificat de bona conducta de la comunitat internacional.
Patis de veïns enfora, el país modernitzava l’economia i subministrava béns de consum a una nova classe mitjana; patis de veïns endins, l’autoengany competia amb el cinisme per suportar un paisatge moral devastat, només corregit per les estratègies individuals ordides per escapolir-se de la frustració. ¿On van anar a parar els anhels i les il·lusions dels nostres pares, enxampats en la teranyina d’una existència que no oferia cap possibilitat de canvi, excepte la de passar d’un barri a un altre, quan el dictat oficial ordenava enderrocar un tros de ciutat que feia nosa?
¿Què en saben les darreres generacions d’aquesta èpica sorda, d’aquesta èpica sense més heroisme que l’anar fent, d’aquesta èpica invisible que no tindrà mai cap monument ni el demana? Avui, quan tenen tant d’èxit els discursos apocalíptics que presenten, sense matisos, la nostra època com un temps atroç i insofrible, fóra molt pedagògic explicar d’on venim, amb tota mena de detalls. No pas per treure importància als desafiaments i sacrificis actuals, que són d’una densitat més que considerable, sinó per emmarcar-los de manera adequada en unes coordenades menys tràgiques, per molt que Grècia naufragui i per molt que, com tots sabem, hi hagi persones que ho passen malament de debò.
El malestar contra el tot que ens supera i ens aclapara és comprensible, però no dóna dret a pensar que som els primers que patim o els que més i més injustament ho fem. En això cal filar molt prim, per respecte a la veritat i per respecte a tots els que ens han precedit. Sense perspectiva, la nostra condició d’animals històrics es transforma en un caprici limitat per la nostra curta cronologia personal, com si sempre fundéssim la realitat des de zero. Aquesta actitud amnèsica ens convida a ser massa indulgents amb les nostres decisions.
L’obra de Benet i Jornet no podria retornar en un moment més oportú. Cada dia, les notícies ens diuen que el món s’enfonsa i ens movem entre l’esglai i el desconcert, entre el temor i la manca de receptes per sortir de l’atzucac. Els personatges d’Una vella, coneguda olor ens descobreixen, a la manera d’un antídot contra alarmes massa grandiloqüents, l’arqueologia de les nostres febleses, les restes d’un reialme on encara ningú no percebia vides líquides ni paradisos de saldo, un territori on la revolta era substituïda per la fugida i la vergonya pesava molt més que la indignació. Encara hi havia memòria viva de la gana i la policia era, llavors sí, l’enemic. En aquells patis de barris treballadors, el futur no existia perquè no podia ni tan sols ser expressat. Només ho dic perquè consti.