03 oct 2011 Més enllà del cinisme

Sento unes paraules que ahir va adreçar Alfredo Pérez Rubalcaba a la militància: “L’única cosa que retallaré és el discurs que estic fent ara, res més”. L’audiència va aplaudir enfollida. Després, penso en allò que va recordar l’altre dia Felipe González des de Sant Benet de Bages, durant la jornada de reflexió organitzada per Esade: “Governar és administrar expectatives”. Sort que el primer va fer-se gran a l’ombra del segon, gran líder jubilat que ara surt a fer costat a un vell amic. Sort que en devia aprendre alguna lliçó! Els signes que ens arriben són preocupants. La campanya electoral que tenim a la vora serà una apoteosi del cinisme, que potser superarà tot allò que s’ha vist les darreres dècades a les Espanyes.

Què vol dir que el candidat socialista no retallarà res? Com es pot violentar amb tanta mala fe la realitat a l’hora de vendre una proposta política que es pretén majoritària, central i seriosa? Com a titellaire major, Rubalcaba ha estat admirable, però com a cap de llista i presumpte líder se li clissen totes les costures i li grinyolen totes les juntes. Si vostè, amic lector, té pensat donar el vot als socialistes, analitzi com li queda el cos després de sentir que el cap de colla no retallarà res de res si arriba a la Moncloa. El pitjor no és que un polític tracti els ciutadans com a imbècils, allò realment greu és que aquests ho acceptin com mesells i que, per agrair-li tanta consideració, li regalin el sufragi. Ja ho sé, per descomptat: Mariano Rajoy té una actitud equivalent a la del seu adversari, quan calla sobre tot allò que crema o quan permet que els seus correligionaris donin lliçons sobre ajustaments mentre la gestió d’unes quantes autonomies del PP no és precisament exemplar.

Hannah Arendt, fa moltes dècades, va fer la pregunta perfecta sobre el cas que ens ocupa. “¿No és l’acció política, si més no en el nostre temps, precisament una mostra de la fallada de tots els principis, de manera que, en comptes de provenir d’un dels molts orígens possibles de la convivència humana i alimentar-se de llurs profunditats, més aviat s’adhereix de forma oportuna a la superfície dels esdeveniments quotidians i s’hi deixa portar en múltiples direccions, bo i fent elogis avui sempre del contrari d’allò que va passar ahir?”. La paradoxa irritant és que part dels mateixos que ara exigeixen que la política es rearmi per frenar les influències turbulentes d’uns mercats globals que superen les velles lògiques no troben, en canvi, estrany que Rubalcaba o qui sigui prometi allò que és evident que no podrà complir. Molt més que la voracitat dels mercats allò que afebleix la política actual són actituds hipercíniques, com les dels candidats del PSOE i del PP.

Administrar expectatives. González va haver d’ascendir a la glòria i caure a l’infern per assolir la lucidesa. El preu que ell va pagar no va ser baix. El que va pagar-ne la societat tampoc va ser-ho.