02 nov 2011 Líders i que siguin insolents
Mai s’havia parlat tant de lideratge com ara i, paradoxalment, mai els líders havien estat tan escassos. La teoria sobre els lideratges prolifera d’una manera espectacular mentre la pràctica del lideratge, sobretot la que té a veure amb la política, no viu una època gloriosa a Europa. El xoc entre una cosa i l’altra és desconcertant. Les eleccions generals que se celebraran a Espanya el dia 20 de novembre il·lustren d’una manera molt diàfana aquest fenomen.
Mariano Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba volen arribar a la Moncloa per assumir el poder en un moment en què la ciutadania espera respostes immediates i efectives sobre el principal problema, que és la crisi i l’atur. Per tant, se suposa que aquests dos homes saben què cal fer i com per sortir del clot. Les enquestes assenyalen, però, que la desconfiança que desperten ambdós candidats és més que considerable, la qual cosa els converteix en presoners del fatalisme ambiental. Si allò que defineix un líder és la capacitat de dir amb arguments per on cal anar, sembla evident que ni el cap de cartell del PP ni el del PSOE poden ser posats com a exemples. Sense llevar-los mèrits com a segons d’un govern (els dos ho han estat), som davant de polítics que juguen més a amagar que a ensenyar i que es defineixen, sobretot, per contrast amb els seus predecessors. És cert que Rajoy ha aconseguit el timó del PP malgrat els recels que desperta entre sectors que enyoren Aznar i aquesta aventura li atorga una certa autoritat de portes endins. Com és cert que Rubalcaba té, de moment, el respecte dels seus correligionaris per haver entomat el repte d’anar a uns comicis que són extremadament difícils per al socialisme espanyol. Ara, el veritable lideratge sempre ha d’anar més enllà de les lleialtats partidàries i ha de projectar una influència forta en el conjunt de la societat, també entre aquells ciutadans que no se senten concernits, d’entrada, pels missatges i el programa d’un líder determinat. Aquesta característica no es dóna.
No vivim als anys trenta del segle XX, per sort. Els lideratges ja no han de ser un teatre emocionant de carismes calents que malden per mobilitzar unes masses enfervorides. Avui, hom vol líders que sàpiguen escoltar, que exhibeixin flexibilitat i criteris clars alhora, i que no tinguin por de prendre decisions, també les més impopulars. Allò que separa el líder de la resta de dirigents és la capacitat de posarse en situacions de risc calculat per assolir objectius que se saben explicar. Si hom observa la trajectòria de molts líders democràtics (dels altres no cal parlar-ne), es comprova que sempre hi ha algun moment clau en què s’han desenganxat de la seva sort personal i han posat el cap a la boca del lleó, com fa el domador del circ. Qui està disposat a fer aquest número a partir de l’endemà del 20 de novembre?
En tots els debats sobre la crisi de deute que viu la Unió Europea, després de considerar dotzenes de factors, sempre acaba aflorant la qüestió de la manca de lideratge com a element determinant. Més de cinc-cents milions d’europeus que viatgem en el mateix vaixell ens adonem, espantats, que no hi ha un capità que piloti la nau amb prou coneixement i perícia. Merkel fa el seu paper a estones, Sarkozy no vol quedar enrere i la resta va fent, però ningú s’ha posat al capdavant de l’expedició amb la determinació i la credibilitat necessàries. Intentem no naufragar però patim diàriament, perquè ningú no és capaç d’explicar-nos on som i què ens passa. Aquesta ignorància alimenta la por i la suma de molts temors no fan res més que mantenir el desconcert general i eixamplar la desconfiança. Fins i tot hi ha líders que, com passa ara a Grècia, abonen la demagògia i el salt col·lectiu en el buit. Els populismes s’escampen fàcilment allí on no hi ha líders que saben contenir la flamarada.
Vivim un moment històric en què tots som cridats a revisar vells conceptes. En aquest context, un líder útil fóra aquell que exercís una certa insolència, això és la capacitat de dir el que no és habitual i el que ningú està acostumat a escoltar. L’insolent no és l’intemperant, l’impertinent o el que provoca per provocar, sinó qui gosa anunciar que l’emperador va despullat mentre tothom afirma que llueix un vestit luxós i elegant. Com el nen del conte, com el boig o com el pallasso, el líder ha de ser capaç d’anar, si cal, contracorrent perquè així li ho dicta la seva raó i el seu sentit de la responsabilitat. És un exercici de distanciament per copsar la realitat amb més agudesa i apamarla sense autoenganys. La crisi ha posat damunt la taula moltes impostures (de les elits i de la gent corrent) que no detectàvem com a tals; la necessària insolència hauria de diagnosticar-les per començar a canviar la perspectiva errònia sobre la qual se sustenten. Un líder que vulgui ser-ho de debò haurà d’atrevir-se a realitzar aquesta ingrata i dura missió, altrament la seva funció no té cap sentit.
No em sembla que Rajoy ni Rubalcaba tinguin una gran predisposició a dir als ciutadans allò que resulta més incòmode. Ambdós són conreadors d’un tacticisme atroç que només utilitza els llums curts per córrer cap el futur. Espanya ha de fer molts deures en poc temps i ha d’abordar un profund recanvi d’actituds més important que el que va tenir lloc (a mitges) quan la mort de Franco. Qui es posi al capdavant no ha de tenir por de cremar-se.