16 nov 2011 La por, la pena
Ara que som a la recta final d’aquesta campanya, detecto entre els socialistes un canvi de guió ben interessant: després de recórrer a la por davant una previsible majoria mai no vista del PP, toca remenar la fibra, sempre tendra, de la pena per qui porta l’etiqueta de perdedor. El bon amic Juliana hi veuria, sobretot a Catalunya, un fons de catolicisme compassiu, que és com la pastilla Avecrem: el pots fer servir per cuinar qualsevol cosa. Per al votant socialista desmotivat i empipat, la pena pot ser una mena d’antídot contra l’abstenció o l’escapada cap als verals de “l’esquerra de debò”. Però hi ha un problema: Chacón no quadra gaire en aquest pessebre: massa sobrada, massa prefabricada.
Per què votem o deixem de votar? Vet aquí un dels grans misteris de la ciència política. Se saben, però, algunes coses: que el favorit en les enquestes arrossega una part important d’indecisos per defecte; que els factors irracionals pesen d’una manera extraordinària; que hi ha una abstenció que sempre és un estadi previ a un futur canvi de vot; etcètera. Amb tot, a cada campanya, els equips pensen que reinventen el joc i que podran trobar la fórmula de l’èxit. Res de res. A Pérez Rubalcaba se li està posant la cara de Joaquín Almunia l’any 2000, mentre Rajoy segueix sent una caixa tancada, darrerament embolicada amb la cel·lofana lila d’alguns ministres tècnics i/o independents.
De la por a la pena, tot s’hi val. Nosaltres, italians de l’oest segons Pla, som una democràcia massa jove per tenir la pell morta.