16 des 2011 Va, Carme, fes-nos el favor
El Govern central s’havia compromès a retornar a Catalunya, abans d’acabar l’actual legislatura espanyola, tots els anomenats papers de Salamanca. Però les darreres 386 caixes amb 86.000 documents incautats per les tropes de Franco hauran d’esperar per tornar al país al qual pertanyen perquè la ministra de Cultura en funcions va anul·lar el passat dimarts la reunió que havia de donar llum verda al trasllat. Segons sembla, Ángeles González-sinde hauria cedit a les pressions dels polítics locals i autonòmics de Salamanca. És la simpàtica manera que té Zapatero de dir adéu al poble de Catalunya, sense els vots del qual no s’hagués mantingut a la Moncloa durant els gloriosos quatre anys del seu segon mandat. Es veu que l’impagament dels 759 milions de la liquidació de la disposició addicional tercera de l’estatut corresponent a l’exercici del 2008 no és menyspreu suficient cap els catalans. Calia posar una cirereta al pastís i els papers de Salamanca són perfectes per a això.
A partir d’aquí podria escriure un paper queixant-me per l’actitud de Madrid amb la ciutadania catalana i subratllar la gran incoherència –una més– de l’executiu de Zapatero, que va omplir-se la boca amb la mal anomenada memòria històrica però que, a l’hora de la veritat, converteix el nostre patrimoni històric en una pastanaga que ens mostra i ens amaga segons li passa pels dallonses. Però avui no tinc ganes de tirar per aquí, vull ser constructiu. Tinc una proposta, que pot fer un gran servei a Catalunya, al Govern central, al PSOE, al PSC i a l’harmonia entre pobles.
Atès que els documents catalans que estan pendents de retorn van ser dipositats a Salamanca fruit d’una victòria i d’una conquesta militars, suggereixo que la ministra de Defensa en funcions faci un moviment audaç i, emparada pel tarannà del president que ara plega (“¡Jose, no nos falles!”), parli amb la titular de Cultura i desbloquegi aquest assumpte. Ja sé que l’exèrcit espanyol d’avui no és el de 1939, però l’estat assumeix, per la seva naturalesa, una continuïtat que obliga a certes coses. La senyora Chacón ha declarat que se sent molt orgullosa de la seva feina al capdavant dels militars, per tant ho té tot de cara. A més, podria fer-se una foto molt bonica portant-nos les caixes de documents en transports blindats, ella que és tan hàbil en això de compondre imatges d’impacte. Només es tracta que tingui una conversa seriosa amb la guionista empipada amb el món