25 nov 2011 Oficis feliços
Que hi ha oficis feliços i no tant sempre ho hem sabut, però ara ens han demostrat científicament que les professions considerades més infelices són les que estan més ben pagades. Tot i que ja deien els clàssics i la iaia que els diners no fan la felicitat, sempre hem sospitat que, excepte casos molt comptats, cal haver arribat a uns nivells de renda prou folgats per començar a fer bandera dels valors anomenats postmaterialistes i del retorn a la simplicitat, que no és exactament el mateix que la vida austera ni encara menys la vida precària o directament la vida pobra i/o miserable.
Ara, quan els que vivim d’un salari tenim dies d’inquietud i dies de por, quan l’atur s’ha desbocat, quan costa més arribar al dia 1, quan la gran majoria estem segurs que serem una mica més pobres en els pròxims anys, justament ara resulta fora de lloc cantar les excel·lències de la felicitat contraposada als diners, llevat si un aspira a la santedat o a repetir el viatge que els hippies van fer quan la crisi de la qual es parlava només era la del petroli. Perquè semblaria que fem broma del patiment i dels sacrificis de la gent. En canvi, parlar de felicitat en temps de vaques grasses no molesta, fins i tot es pot escriure aquesta aspiració a les constitucions i als estatuts d’autonomia, a imitació dels pròcers que van aconseguir la independència de les tretze colònies, embrió dels Estats Units.
El fet és que, si teniu la sort de conservar la vostra feina, heu de saber que l’ofici més feliç és el de sacerdot. Segons un estudi elaborat per la Universitat de Chicago del qual ahir parlava La Vanguardia, els professionals de la fe (no sé si la mostra inclou totes les confessions més nombroses o només les diverses branques del cristianisme) estan encantats amb el que fan, seguits pels bombers, fisioterapeutes i escriptors. Ja ho veieu, una mica d’ànima i una mica de cos. Mentre, el campió dels oficis infeliços és el director de tecnologia de la informació, a qui segueixen el director de vendes i màrqueting, el cap de producte i el programador web. Els treballs més típics de la nostra hipermodernitat quotidiana no fan feliç, és com un sarcasme. Desconec on queden els professionals de la política i els de la funció pública. Una investigació sobre la felicitat (sentida, fingida o dissimulada) de governants i funcionaris podria il·luminar certes polèmiques.
Faig tard per fer-me capellà i, a sobre, no sóc home de fe. Prou feina tinc amb els misteris terrenals com per gosar endinsar-me en els celestials. He de ser feliç amb el que faig i, sobretot, esperar que la condició d’avi m’arribi molt tard. Perquè –com és notori i un altre estudi assenyala– els avis van cada dia més atabalats per haver de criar i educar els néts. Però sovint són els oficis no reconeguts, com el d’avi i àvia, els que eviten que tot se’n vagi a can Pistraus.