ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Per què no se’l posen?
4529
post-template-default,single,single-post,postid-4529,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

02 des 2011 Per què no se’l posen?

Els joves, els que ronden la vintena, fan servir poc el preservatiu i això, com és lògic, té conseqüències nefastes, sobretot pel que fa al contagi de la sida. Segons els experts, el jovent ha perdut la por a la malaltia i, a més a més, ja no està sota l’enorme impacte que va representar, per als que som adults, l’aparició d’aquesta pandèmia fa trenta anys. Encara recordo la commoció que entre la meva colla va provocar saber que hi havia un virus que convertia les relacions sexuals en un espai de risc letal, a diferència del que havia estat per als nostres germans grans, beneficiaris feliços de l’alliberament de costums que va tenir lloc arreu del món occidental. Veig que molts joves d’avui no han trobat el punt mitjà entre la por ignorant dels que teníem vint anys fa vint anys i l’alegria refiada i entusiasta dels que ja són avis o quasi.

Per què no prenen més precaucions els nois i noies que descobreixen el sexe ara? No m’acaba de convèncer la resposta que ho explica tot a partir d’un suposat dèficit d’informació. Siguem seriosos: hi ha quantitat d’informació, a l’escola, als mitjans, al carrer. No dic que no hi hagi algun entorn minoritari que tingui molta més dificultat per accedir a aquesta mena de coneixements, però la gran majoria de jovent sap què és la sida i sap que cal anar amb molt de compte. Llavors, quin és el veritable problema? Potser és de qualitat del missatge i no pas de quantitat.

Si es tracta del llindar de percepció del risc, que ara és massa baix, potser caldria posar les coses al seu lloc i explicar millor o amb més èmfasi aquesta malaltia, perquè no sembli que, atès que no resulta mortal als països desenvolupats, és com un refredat. El jove, ja ho sabem, no vol sentir por i vol transgredir, tot plegat forma part de la nostra genètica i dels models culturals que ens dibuixen. D’acord. El repte és comunicar més encertadament la gravetat de la sida sense caure en l’alarmisme. Això, com es fa? No ho sé, però aniria bé no donar res per descomptat ni posar el pilot automàtic. Els nostres joves neden en informació (a vegades s’hi ofeguen), però la suma de moltes dades no sempre és igual a un bon coneixement. Acumular missatges no vol dir haver-los entès. L’excés d’informació dificulta jerarquitzar-la i el jove encara no té les eines prou rodades per donar prou relleu al que és substancial. Pensem erròniament que qui té bon domini dels botons de la darrera tecnologia serà igualment hàbil descodificant el que aquesta transmet.

D’altra banda, la retòrica que es fa servir per arribar als joves acusa, moltes vegades, un accent paternalista o un accent col·leguista, estratègies que allunyen o distorsionen el que es vol comunicar. Cal trobar un to menys afectat, operació gens fàcil però imprescindible. Perquè tenen vint anys i són, a la vegada, més adults i més nens que no érem nosaltres.

Etiquetes: