16 gen 2012 Relació pràctica
Ho va dir el ministre Montoro, el dimecres passat, després del ple del Congrés dels Diputats en el qual es va aprovar el pla d’ajustament del Govern Rajoy amb el suport del grup de CIU: “Ells governen allà i mantenim una relació pràctica”. Una definició que posa les coses al seu lloc i que no permet gaire enganys (ni autoenganys), però que és incompleta. Rajoy i Mas governen, però el segon no té la clau de la caixa ni la majoria absoluta. Per tant, si hem de ser precisos, direm que populars i convergents tenen una relació pràctica i asimètrica, la qual cosa vol dir que, en realitat, els nacionalistes catalans no poden parlar de tu a tu amb els ministeris i, a més, sempre necessiten algú per aprovar les seves polítiques aquí. Per entendre-ho bé penseu en els diputats a Madrid del PNB, ells –governin o no a Vitòria– poden treure pit i jugar al cop d’efecte perquè el concert econòmic els permet no haver de pensar mai en les coses de menjar.
La política és un assumpte pràctic o no és política. Però la diversitat d’interessos, valors i sentiments que actuen sobre qualsevol decisió d’interès general fa que no sigui gens estrany que no tothom coincideixi a l’hora de qualificar una realitat com a pràctica. Allò que és pràctic avui pot ser inútil o perjudicial l’any vinent, com bé saben els que estaven amb Pujol el 2000. Amb tot, el gran problema de CIU és l’argumentació del seu canvi sobtat: de votar no a la investidura de Rajoy ha passat a ser l’únic grup de l’oposició que fa costat al nou Executiu espanyol, inclosa una pujada de L’IRPF que els votants de Mas i Duran no celebren precisament. Per acabar de despistar el públic, això passa poques hores després de diverses declaracions contundents des del Govern anunciant la pèrdua d’autonomia financera amb l’excusa del control del sostre de despesa i el dèficit de les comunitats que Madrid vol fer perquè la disciplina fiscal que exigeix Brussel·les es compleixi sense excepcions. Per què es fa servir fraseologia de maulet si, a l’hora de la veritat, cal fer de Cambó? CIU hauria d’aproximar les paraules als fets perquè una cosa és ser ambigu (una virtut si és vol ser majoritari) i una altra és ser incongruent. La senyora Pérez –sobiranista fiscal com tothom que sap fer sumes i restes– encara està marejada.
La darrera hora és que la llei d’estabilitat Pressupostària respectarà l’autonomia. Si creus, la mama et donarà un caramel. L’encàrrec que van fer a CIU els votants de la federació a les darreres generals era clar: defensin els interessos de la societat catalana. A partir d’aquí, fóra preferible que, si el mal menor és votar al costat de Rajoy unes mesures que acabaran castigant la classe mitjana, no es parlés més de responsabilitat ni de coherència i es digués que es tracta d’un cas de pura i dura necessitat, per evitar la bancarrota de la Generalitat. Mas s’ha distingit per tractar el ciutadà com un adult i no seria lògic perdre precisament ara un costum tan saludable.