06 gen 2012 Els Reis porten anys

Avui faig anys, exactament 45. No vaig triar-ho jo, com us podeu imaginar. Tampoc crec que fos idea de la meva mare, que prou feina tenia, cada any, a posar menjar i aigua al balcó per als camells dels Reis Mags. L’acudit que feien els parents i els amics dels meus pares era sempre el mateix i molt de l’època en què sorgia una nova classe mitjana: “Vau demanar un cotxe però us van portar una criatura”. Avui en dia, la víctima dels acudits sóc jo mateix: “A tu no cal que et portin carbó, oi? Et regalen cabells blancs i ja està”. La coincidència del meu aniversari amb la festa de Reis treia pes al ritual de bufar les espelmes i la cohabitació del tortell coronat i el pastís creava un cert desconcert simbòlic i una notable acumulació calòrica. Més enllà d’aquests problemes menors, no em puc queixar: Melcior, Gaspar i Baltasar m’han tractat prou bé. Hi ha amics de la meva mateixa quinta que ja no tenen ni un pèl al cap.

Al segle passat, que és el món on vaig néixer, la gran por era la bomba atòmica i resulta que arribo a la maduresa enmig d’una crisi econòmica sense precedents que converteix en una broma totes les pel·lícules de ciènciaficció que em vaig empassar quan era petit i adolescent. La majoria de prediccions són embrions de restes arqueològics de la pura ficció. A propòsit del futur, Joan Fuster, el gran savi de Sueca que va morir enguany farà vint anys, va escriure un aforisme que caldria convertir en pintada un dia d’aquests: “No esperis ni temis, i seràs perfecte”. És un consell estimable però té un problema evident, ens deixa a les portes de la desesperança, de l’anar fent i del cinisme. Ja hi ha massa gent que està de tornada sense haver-se mogut de lloc, no cal ampliar la nòmina de zombis, tot i que la moda convida a fer-ho.

Quan jo vaig néixer, del cava en deien xampany (i llavors agradava el semi-sec!), La Vanguardia costava dues pessetes, es fumava a tot arreu, els telèfons eren fixos, s’escrivien cartes i postals, la brossa es deixava al portal de casa quan es feia fosc, els nuvis viatjaven a Mallorca, la Xina era l’alternativa al capitalisme i el gran somni era arribar a la Lluna. Excepte aquest diari que teniu a les mans –que ara val 1,20 euros, es pot llegir en català i en diversos suports– la resta és material per al mercat de la nostàlgia. Però els Reis continuen passant cada nit de cada 5 de gener, la qual cosa és un bon senyal i un motiu per dormir una mica més tranquils, com si el ministre Luis de Guindos només fos com aquells paios que, disfressats de qualsevol manera, espantaven la canalla que pujava al tren de la bruixa quan era festa major.

A mi m’han portat anys i a vosaltres us han portat el que heu demanat o potser una sorpresa o potser una mica d’ànims per navegar dins la tempesta. Els Reis d’orient mai no ens deceben, per això són d’aquest segle i dels segles que vindran.