15 feb 2012 Carnaval en temps de crisi
Sóc d’una ciutat del segon cinturó barceloní, Vilanova i la Geltrú, on sempre s’ha viscut molt intensament la festa del carnaval. És una tradició local mitjançant la qual una societat determinada ha anat definint el seu caràcter col·lectiu, en paral·lel als avatars que han travessat la història del nostre país i del món. És un procés equivalent al que han viscut altres localitats catalanes i de fora –penso en Sitges, Solsona, Prats de Molló, Bielsa, Sobrarbe, Tolosa, Mundaca, Cadis, Tenerife o Las Palmas– que han convertit en famoses les dates que, segons el calendari de l’església, precedeixen la Quaresma, període d’abstinència rigorosa que avui, entre nosaltres, només segueix al peu de la lletra una minoria de catòlics. Aquest 2012, la severitat davant dels plaers del món i de la carn no prové precisament del dictat dels capellans sinó de la crua realitat d’una crisi que genera xifres d’atur que fan espaordir. Com encaixa una festa que té com a centre i argument l’excés i la desmesura amb un moment en què tot sembla que penja d’un fil i les expectatives econòmiques i socials són terriblement pessimistes?
És un fet històric que totes les societats necessiten divertir-se per alliberar pressió, també quan el panorama és més descoratjador. Sobretot en aquests casos, com demostra la vida quotidiana durant una guerra o una catàstrofe natural. Els mecanismes de la psicologia individual i col·lectiva creen el contrapès necessari enfront de l’adversitat, per tal que l’ésser humà pugui suportar sense embogir un període en què les dificultats ho dominen tot. L’església va entendre bé la dinàmica de la repressió institucional i la subversió sota vigilància quan va recobrir les velles tradicions paganes –la base del carnaval– amb la doctrina oficial que va oferir-se com a única veritat a Occident durant molts segles. Després, la ciència ens ha fet comprendre que les col·lectivitats humanes són molt sensibles a les formes subtils de poder que anomenem influència, que tenen la capacitat d’orientar estats d’ànim socials. Tot el que se’ns diu avui, per boca de líders polítics i econòmics, reitera els pitjors auguris.
Tal com estan les coses, qui té ganes de disfressar-se i de sortir al carrer a ballar i a riure’s del mort i de qui el vetlla? En teoria, com dèiem abans, quan van maldades, toca distreure’s més que mai, però això no és tan fàcil. En una mostra d’ironia involuntària, els sindicats han triat el dia 19, diumenge de carnaval, per organitzar manifestacions de protesta, una data ben rara si es tracta de mesurar la resposta ciutadana a la reforma laboral del Govern central. Els que diuen representar els interessos de la immensa majoria que viu d’un salari tampoc acaben d’afinar. En fi, no podem oblidar un fet obvi: el carnaval és, a més del planeta de les màscares, el reialme de la sàtira que té com a objectiu, sobretot, posar en evidència els poderosos, que avui no són –ho subratllo– els que més surten per televisió. A més, si vam fer carnaval malgrat el cop d’estat del 23 de febrer de 1981, la crisi no pot ser un fre a la necessitat d’irreverència i d’insolència que una societat democràtica ha de mantenir per no trair-se completament a si mateixa. En aquest sentit, recomano que recupereu el capítol del programa Polònia emès per TV3 el dijous passat, brillant del primer fins al darrer gag.
Voldria equivocar-me, però em sembla que els carnavals d’enguany també seran víctimes de la crisi. Això agradarà potser alguns dels meus amics que detesten el carnaval, segurament perquè l’associen només a l’escola dels seus fills. Deu ser que amb el futbol i els programes del cor ja en tenim prou per evitar el desfibrament total i oblidar transitòriament les penes. Aquests són fenòmens que els analistes d’altres èpoques (i els gurus de les indignacions presents) titllarien de proves irrefutables d’alienació de la classe obrera. Però la nostra societat s’ha fet tan envitricolladament complexa que els mateixos que declaren confiar més en les ONG que en les administracions públiques confessen que volen ser funcionaris. És el mateix ball de màscares –aquest sí que dura tot l’any– dels suposats liberals del PP, bona part dels quals són alts tècnics de l’estat. Allò grotesc és superior fora del carnaval.
Per fer broma en l’espai públic (i per dedicar uns euros a preparar-la) cal que la densitat de les preocupacions no depassi un cert llindar. La desconfiança en la qual ens movem és gran i no sembla retrocedir però encara permet fer sàtira. El problema és quan entrem en el territori desolat de la desesperança, com els passa als grecs. Llavors, no hi ha marge. Aquí, si creix el nombre de famílies amb tots els seus membres aturats i no aconseguim començar a crear ocupació i que els bancs donin crèdits a les petites i mitjanes empreses, la desconfiança es podrirà i esdevindrà desesperança, un corrosiu temible per a qualsevol grup humà. Costa riure quan cal dedicar totes les energies a sobreviure sense saber què passarà demà. Però no som en aquest escenari terminal, avui encara tenim dret –em sembla– a riure’ns del que ens envolta, precisament per conjurar els pitjors dimonis.
El rei Carnestoltes hauria d’arribar demà passat de la mà dels Reis d’orient per asserenar una mica els ànims, però corre el rumor que ho farà de bracet de la senyora Merkel. I qui seran les concubines de Sa Majestat? Les podeu posar vosaltres, segur que encerteu.