02 abr 2012 Indigerible

Hi ha una regla d’or no escrita de la política que estableix que certes coses difícils només les poden fer governs d’un determinat signe i no d’un altre. Per exemple, el PP del primer president Aznar va suprimir la sacrosanta figura dels governadors civils perquè necessitava el suport de CiU, que és una mesura que els socialistes no s’haguessin atrevit mai a tirar endavant per por, justament, de la reacció de la dreta més rància; atès que això ho feia un Govern conservador, la seva parròquia ho va acceptar si us plau per força, mentre l’oposició socialista xiulava.

Uns anys abans, el PSOE de González va abordar, des de l’autoritat del progressisme oficial, la complicada i sempre ajornada reconversió industrial, que va suposar un cost espectacular com ho demostren les xifres d’aquell procés: 1,5 bilions de pessetes d’inversió pública, 800 empreses afectades i 83.000 llocs de treball directes destruïts, sense comptar els indirectes; durant aquells anys – ara Rubalcaba no vol recordar-se’n – es va reformar l’Estatut dels Treballadors per ampliar la contractació temporal i flexibilitzar el mercat de treball. Per cert, va ser entre els anys 80 i 90 quan va créixer extraordinàriament l’economia submergida.

Ara, el Govern de Rajoy aprova, al costat d’altres mesures, una amnistia fiscal per fer aflorar – se’ns diu – més de 25.000 milions de diner negre provinent de paradisos fiscals i recaptar 2.500 milions. Quan el Govern de Zapatero es va plantejar una iniciativa semblant (menys suau que aquesta amb els defraudadors), el PP no va voler ni parlar-ne. Qui ho tenia millor per donar aquest complicat pas, la dreta o l’esquerra? Ningú, cal admetre-ho. Perquè la mesura és indigerible per a la immensa majoria de ciutadans que no tenim cap més remei que complir amb Hisenda. Una dreta que vol lluir de gestió rigorosa impulsa un nyap escandalós que demostra descarnadament els límits del poder democràtic per perseguir com cal el frau institucionalitzat més lesiu. Si l’amnistia fiscal és el mal menor – així s’ha venut des de Madrid -, cal concloure que és un mal que només pagarà la bona gent.

El resum d’aquesta jugada és devastador per a la moral de la societat: Rajoy és dur amb els febles i tou amb els forts. Zapatero negava la realitat i Rajoy es rendeix davant d’ella sense presentar batalla. Quin parell! Ens han apujat l’IRPF mentre els espavilats de torn tenen totes les facilitats per convertir en blanca la virolla més negra. La desmoralització social i el descrèdit dels polítics que provoca aquesta amnistia fiscal tindran més abast del que avui ens sembla, perquè fa que el delinqüent de coll blanc aconsegueixi un privilegi sensacional que justifica completament el seu crim. La resta, cornuts i pagant el beure.