16 abr 2012 Ruptura i seny
Tots els que avui governen tenen la mateixa por: la intervenció exterior. Rajoy tem la intervenció de Brussel.les, Mas tem la intervenció de Madrid, i molts alcaldes temen no poder fer altra cosa que anar tancant serveis mentre la població protesta. Davant dels ciutadans, cada governant denuncia el nivell de govern immediatament superior per justificar la situació. Governar és avui evitar que la impotència ens colgui. A Espanya, aquesta realitat se sobreposa a problemes consubstancials al nostre model territorial d’Estat.
La força de Govern a Catalunya, CiU, acusa de manera molt especial la impotència que defineix el paper de la política institucional arreu d’Europa. És una doble impotència: la que ve generada pels compromisos urgents davant de la crisi i la que prové d’una distribució del poder basada en moltes ambigüitats constitucionals. Aquest quadre d’emergència es complica pel fet que l’Executiu que presideix Mas no disposa d’una majoria parlamentària suficient, la qual cosa transmet encara més incertesa a una gestió que viu en esglai permanent a causa de les enormes i recurrents dificultats financeres.
La passada setmana vam assistir a un espectacle realment desconcertant. Mentre, a Madrid, el grup de CiU votava favorablement la llei d’estabilitat pressupostària (a la qual el PSOE va oposar-se), al Parlament d’aquí la federació nacionalista va impulsar, del bracet de socialistes i republicans, el debat sobre el pacte fiscal. Cal tenir present que, a la vegada, els populars de Sánchez-Camacho unien els seus vots als de l’oposició d’esquerres per obligar Mas a portar a la Cambra catalana cada retallada addicional que desitgi incloure en el pressupost actual. Resum: Rajoy (que té majoria absoluta) va comptar amb l’acompanyament de CiU (també en un assumpte tan lleig i difícil d’empassar per a les classes mitjanes com és l’amnistia fiscal) mentre Mas era castigat i posat en evidència pel PP de Catalunya (que, de passada, va votar moltes resolucions fent colla amb el PSC). L’explicació oficial és que CiU va aconseguir de Rajoy una dilació de dotze anys per situar el deute públic català en el 13 % del seu PIB. No és poca cosa, però la foto final transmet la idea de submissió.
On acaba la responsabilitat i comença la genuflexió? On acaba la solidaritat entre governs i comença l’asfíxia premeditada? Recordin que el Govern del PP ha donat llargues sobre els 759 milions pendents de l’any 2008 que, d’acord amb l’Estatut, han d’arribar a Catalunya, i no se sap encara què passarà amb els 219 milions corresponents al 2009. En un futur no gaire llunyà, la gran decisió de Mas serà fer o no de CiU una opció de ruptura (seriosa i tranquil·la però valenta) contra el que amenaça tan clarament la supervivència del país.