11 jun 2012 Honra i vaixells
Se li digui com se li digui a la injecció de milions d’euros que la UE farà als bancs espanyols, és una evidència que la sobirania d’Espanya és avui més petita que ahir i més gran que demà. El projecte europeu és obra dels estats i són aquests els que, per salvar el conjunt, han decidit que alguns elements sagrats del poder estatal ja no poden continuar sent-ho. El Govern espanyol del PP i el seu entorn mediàtic consideraven, fins fa pocs dies, que el rescat o qualsevol cosa semblant seria una humiliació insuportable. Per això la paraula orgull apareix tant en les cròniques de les darreres setmanes. Orgull oficial com a expressió d’un nacionalisme d’Estat que, de passada, encobria la por de Rajoy de perdre la presidència si, finalment, calia demanar ajuda; amb l’acord de l’Eurogrup, el gallec conserva la cadira; altra cosa és l’autoritat, certament molt tocada. Rajoy és el líder espanyol menys valorat.
S’atribueix a l’almirall Méndez Núñez una frase famosa que –sembla que pronunciada o escrita durant la dècada dels seixanta del segle XIX– resumeix perfectament la política de l’orgull nacionalista per damunt d’altres consideracions: “Más vale honra sin barcos que barcos sin honra”. Tot l’estira-i -arronsa sobre el rescat inevitable ha estat dominat per aquesta màxima. Hi ha una obsessió: mantenir les aparences i salvaguardar l’honor del governant espanyol. Aquesta actitud nostàlgica –molt arrelada al pati hispànic– ha resultat letal davant la crisi. Zapatero no va prendre mesures fins que va estimbar-se i Rajoy va pensar que, a Brussel·les, s’empassarien les seves faules. La supèrbia de la majoria d’intervencions oficials ha mostrat un personal polític incapaç d’entendre les servituds dels nous equilibris globals i el lloc exacte d’Espanya en aquest tauler.
La conclusió és clara: el PSOE i el PP han estat més nacionalistes que patriotes davant la crisi, per dir-ho segons una distinció que agrada molt quan s’aplica contra les demandes catalanes. Mentre els ulls estrangers escrutin els bancs espanyols, com es llegirà la situació des de Catalunya? D’una banda, cal valorar positivament que s’intenti establir la veritat, per frenar impunitats i crear confiança. De l’altra, cal que el catalanisme no faci judicis apressats i entusiastes sobre les febleses del Madrid que ha parit Bankia i que no oblidi que casos com el de Catalunya Caixa ens interpel·len sobre la responsabilitat de les nostres –catalanes– elits.
El Partit Català d’Europa –amb permís d’Enric Juliana– hauria de tenir motius per a l’esperança. Modesta i sense tirar coets, això sí. I hauria de saber jugar amb audàcia les seves cartes. Ara, preparem-nos: mentre la sobirania real va a la baixa, la sobirania simbòlica puja com l’escuma. Per això Rajoy va volar ahir fins a Polònia. Els darrers vaixells invencibles són els de la Roja.