11 ago 2012 Un altre nom per al MNAC

Baixamar ha començat a sortir de casa més sovint, sembla que s’està eixorivint. Me n’alegro. L’oncle no m’ho ha dit, però crec que la proliferació de noies vestides amb shorts li fa venir ganes d’airejar-se, tot i els entrebancs de la crisi. La moda té aquestes coses, produeix efectes directes sobre la moral col.lectiva.  Per sort, el vintage ho recupera tot, vivim temps de reciclatge constant i amb l’abric de l’avi (i unes ulleres de pasta d’oficinista tardofranquista) ets l’estrella de la festa.

I la moda també afecta els noms de les coses. Ara hem descobert l’encís d’aquells establiments del temps de l’àvia: Pastelería la Confianza, Tejidos la Africana, Papelería La Carpeta Moderna, etcètera. És un món gairebé desaparegut en el qual els botiguers col.locaven rètols que reforçaven els valors del negoci i suggerien una història. Batejar els objectes no és fàcil, avui hi ha empreses que s’hi dediquen i, pel que sembla, s’hi guanyen bé la vida. L’oncle Baixamar hi posa cullerada: “Qui decideix el nom a les coses demostra un gran poder, per això el primer que fan els polítics quan arriben al govern és canviar la denominació de ministeris, conselleries i el que calgui; si els uns tenien Salut, els altres hi posen Sanitat. Que es noti que ara mana una altra gent”. Té raó.

Pepe Serra, director del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) es planteja canviar el nom de la institució que dirigeix perquè, segons ha declarat, “no es pot anar pel món amb un nom com el MNAC i no es pot renunciar a una marca com Barcelona”. És clar. Com no hi havia pensat mai ningú? Aquestes sigles deuen atabalar les persones cultes  que s’interessen per la col.lecció d’art romànic més important del planeta.

Ho comento amb Baixamar i pondero el nas polític que Pepe Serra ha heretat del seu oncle Narcís. I si rebategem –dic jo, per ajudar– el MNAC com a Museu d’Art de Barcelona i ens deixem de nacions i d’altres molèsties amb les quals anar pel món és molt difícil? Al Macba li va molt bé d’aquesta manera, només cal imitar-lo.

Baixamar, que va tenir una aventura a Nova York i és un aficionat modest però apassionat a les arts plàstiques, em mira amb posat de cansament. Fa un glop de cervesa i amolla: “Escolta, per aquesta regla hauríem de canviar també el nom del MoMA, oi? T’imagines aquest debat en un altre lloc?  Existiria Barcelona sense  un país com Catalunya? Estic cansat de  collonades”. Demano dues cerveses més.

Què en sortirà de la gran reflexió de Pepe Serra? Baixamar invoca un precedent brillant de la tribu: “Aquí tenim una formació musical que porta un nom llarguíssim,  l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya” Però -replico jo- tothom  la coneix com l’OBC, a seques. El meu amic riu. És per no plorar.