24 ago 2012 Ser O’Leary o Ruiz-Mateos
En qualsevol guerra, entre un bombardeig i un altre, la gent continua bevent i xerrant a les terrasses dels bars, i continua fotent-se del veí, sent generós qui és generós i sent miserable qui és miserable. Les guerres, en general, se superposen a la vida corrent, n’hi ha prou de llegir memòries dels qui n’han viscut. Amb la crisi, passa alguna cosa semblant. La prima de risc torna a pujar, però el més important, ahir a la tarda, era esperar el Barça-Madrid, trobar un racó d’ombra, que la cervesa fos ben freda i, si pot ser, servida en una copa glaçada. Coses menors, direu.
El desaparegut Tony Judt, en el seu darrer llibre de converses amb Timothy Snyder, toca el moll de l’os quan es demana el següent: “És possible que algú que ha acceptat una veritat política molt àmplia, o una veritat narrativa, es redimeixi com a intel·lectual o com a ésser humà acostant-se més a les veritats petites o a la veracitat en si mateixa? Aquesta era una qüestió que plantejava jo al segle XX, però potser també era una qüestió que em plantejava a mi mateix”. Diana del gran historiador anglès, jueu i cosmopolita, valgui la redundància. Les veritats petites com a horitzó més fàcilment assolible i com a retrobament amb nosaltres mateixos. Ho sabem: les veritats polítiques, absolutes i taxatives, menaven cap als cementiris.
Per què alguns intel·lectuals van trair la realitat de manera tan obscena al llarg del segle XX? Van optar per una veritat política -per dir-ho com Judt- i s’hi van submergir amb totes les conseqüències. Fascinats. Ara, després del relativisme postmodern, tenim feina. La reconstrucció de la veritat com qui ha d’arreglar el pany amb les mans protegides per guants de boxa. I la cridòria no ens deixa escoltar el clic que volem sentir.
Asseguts a la terrassa d’aquest començament de segle, la crisi ens mostra les seves anques prominents. Desviem els ulls, el vertigen del catastrofisme és molt atractiu. Per sort, hi ha el teatre pal·liatiu dels personatges que han volat més enllà i més ençà de tota veracitat. Així, retorna un Ruiz-Mateos i reapareix un Michael O’Leary, el president de Ryanair. El primer, per boca del seu advocat, diu que està massa malalt per comparèixer davant la jutgessa, mentre el segon sosté que, després dels incidents amb diversos avions, ha augmentat la venda de bitllets. Aquestes figures -hiperbòliques- fan la seva funció. S’han aclimatat al medi perfectament, han descobert el passadís secret. Posades al costat de determinats líders polítics, econòmics i socials, ens adverteixen que res té conseqüències, si se sap tocar la palanca adequada. No cal patir. Impunitat fóra la paraula emprada en un altre planeta.
Les disputes públiques entre ministres són, en aquest sentit, una bona cortina de fum.