11 oct 2012 El mes dels catalans

Avui fa un mes exacte de la gran manifestació de l’Onze de Setembre que ha accelerat el temps històric, ha capgirat l’agenda política i ha fet emergir una nova Catalunya que -com alguns hem anat avisant enmig de no poca incredulitat- respon a canvis molt profunds que han tingut lloc els darrers anys. Avui fa un mes que una part central i activa de la societat catalana va sortir al carrer per expressar la voluntat de tancar una etapa i encetar un camí nou. Del malestar hem passat a la il·lusió i a la normal incertesa davant d’un escenari imprevist. I Catalunya, de cop i volta, ocupa portades a la premsa internacional.

La manera frontal i poc intel·ligent com el Govern espanyol, els poders de l’Estat, els creadors d’opinió i els mitjans de Madrid han reaccionat davant l’onada independentista palesa un problema greu, per a tots ells: no fan un diagnòstic seriós del que està passant a Catalunya. Primer, van menystenir la manifestació de la Diada i el seu significat i, després, han volgut presentar aquests fets com una flamarada o una mera operació tàctica del Govern català i de CiU per guanyar escons, evitar el tràngol dels nous pressupostos i amagar les retallades. Llàstima que la realitat desmunti aquesta simplificació: el primer que va declarar Artur Mas un cop havia anunciat l’avançament de les eleccions va ser que, en cas de ser reelegit, continuaria la molt impopular política d’austeritat.

A molts -dins i fora de Catalunya- els costa d’entendre que Mas ja no tingui res a veure amb aquella praxi pujoliana de plorar per mamar a Madrid, i exagerar l’enuig per davant mentre s’accepten les rebaixes per darrere. Això és el que més desconcerta les elits econòmiques. Això i el fet de comprovar que el president hi va de debò, i que no es deixa impressionar per les duríssimes recriminacions d’aquells que presenten el seu interès particular com si fos l’interès general.

Per valorar com de seriosa i meditada és l’aposta de Mas per un Estat propi cal saber que aquests dos anys del líder nacionalista gestionant la precarietat des del Palau de la Generalitat l’han convençut que aquella transició nacional que ell havia formulat en el seu discurs d’investidura hauria de ser més agosarada. Per dos motius: l’estrangulació estructural de les finances autonòmiques i l’actitud indissimuladament deslleial del Gabinet Rajoy, que aprofita la crisi per qüestionar les comunitats i demostrar qui mana. Al cartesià de pedra picada se li acaba la paciència. El clam de l’Onze de Setembre més la negativa a negociar el pacte fiscal precipita una decisió que Mas feia mesos que considerava amb els seus col·laboradors de més confiança i que és irreversible i estratègica, ben al contrari del que es creia -fins fa dos dies- a la Moncloa.

La recent intervenció del ministre Ruiz-Gallardón en aquest debat suggereix -sembla- un canvi de rasant en la resposta de l’Executiu popular. Vist que la tesi de “Catalunya no se’n sortirà sola” no acaba de ser prou creïble, es llança la tesi “Espanya necessita Catalunya per sobreviure en aquesta Europa tan complicada”. Amb aquest nou missatge, el Govern espanyol transmet -sense voler- improvisació, feblesa, inseguretat i, sobretot, allò que hem apuntat abans: manca de diagnòstic. Res a veure amb l’estil del Govern britànic, que ja ha acceptat negociar els termes del referèndum, que se celebrarà el 2014, amb els nacionalistes escocesos.

Tornem a la nostra Península. Mentre la defensa de l’statu quo es basa en el caràcter intocable de la Constitució de 1978 i en el catàleg de desgràcies que van lligades a la secessió, el sobiranisme tranquil que han assumit molts catalans i que Mas ha expressat en els seus darrers discursos ha aconseguit fixar aquesta causa sobre dos punts molt potents: a) és normal que, a començaments del segle XXI, una col·lectivitat que es considera nació pugui votar què vol ser políticament; b) la societat catalana rep un tracte injust per part de l’Estat espanyol, sobretot en l’aspecte fiscal. Aquest discurs ha estat ben recollit per diversos mitjans estrangers.

Durant aquest darrer mes, molts dels que es pensaven saber com era Catalunya han passat de la burla al desconcert i del desconcert a la irritació. Establir analogies entre les manifestacions d’independentisme cívic en un Barça-Madrid i les concentracions nazis dels anys trenta, a més de ser una corrupció intellectual que desacredita qui l’escriu, no ajuda a comprendre res. Per cert, llàstima que aquestes perles d’odi no siguin mai denunciades pels compiladors de les suposades falsedats del catalanisme. Llàstima, perquè llavors el debat d’idees no consistiria a expulsar el rival del terreny de joc quan un queda descol·locat.

Encara que el Govern de Rajoy ho està fent molt malament ens equivocaríem si penséssim que els poders formals i fàctics d’Espanya aniran sempre per darrere. Acabaran fent un bon diagnòstic. Per tant, tot és obert. Però, dit això, també hem de ser conscients que ningú no arriba a aquest punt de desencontre per gust. Darrere hi ha un exercici de sinceritat. Com va escriure Isaiah Berlin, “tard o d’hora, es plantegen les qüestions nacionalistes: ‘Per què hem d’obeir-los?’, ‘Quin dret tenen a…?’. ‘Què pintem nosaltres?’, ‘Per què no podem…'”. I aquestes preguntes acaben fabricant el futur.