08 nov 2012 Com si fóssim ianquis
Ens fascina la política dels Estats Units d’Amèrica. Per què? Perquè és la del centre de l’imperi. Aquesta fóra una primera resposta i no és dolenta, però és incompleta. Hi ha altres factors que ens fan estar pendents durant dies i setmanes de la gran batalla que decideix qui ocuparà el mític despatx oval de la Casa Blanca.
En primer lloc, hi ha l’espectacle. Els nord-americans han sabut, millor que ningú, convertir la democràcia en una gran celebració col·lectiva que té tots els elements de les bones històries, les que capten el públic. Podríem pensar que això és un producte relativament recent, des del dia en què la televisió ens va permetre contemplar el rostre dels candidats més de prop que no ho feia la seva família. Però faríem trampa, perquè en el món anterior a la televisió ja existien, als EUA, tota mena de recursos que tractaven de fer interessant la pugna democràtica, des de desfilades amb bandes de música fins a proves esportives que aplegaven els potencials electors. El fet que el votant nord-americà hagi d’inscriure’s prèviament per poder dipositar la papereta a l’urna també influeix a l’hora d’inventar esquers per mobilitzar el ciutadà.
En segon lloc, la política nord-americana té la capacitat d’oferir, de tant en tant, grans figures, líders amb un relat que interessa més enllà de les fronteres de la Unió. Obama és el darrer cas, però també ho van ser d’altres abans, cadascú a la seva manera: Clinton, Reagan, Kennedy, Franklin D. Roosevelt, Wilson –tan important en la reconfiguració del poder a Europa després de la Primera Guerra Mundial– o Theodore Roosevelt, que Enric Prat de la Riba esmenta a La nacionalitat catalana i defineix com “encarnació integral del geni americà”, a la vegada que reclama que els catalans “siguem americans”. Més lluny en el temps, Lincoln, Jefferson i Washington, el primer de tots els presidents, són personatges que relacionem amb empreses heroiques i canvis transcendentals que han influït fins avui. La majoria de polítics d’arreu del món actua a partir de rutines i tècniques inspirades en aquesta gran fàbrica de lideratges.
En tercer lloc, trobem el diàleg amb el passat i la tradició, que impregna qualsevol missió política dels nord-americans. Això no deixa de ser paradoxal en una nació que no té ni tres-cents anys d’història i que edifica les seves institucions a partir d’una particular adaptació i recreació moderna de la Roma republicana, idealitzada per les elits que van esdevenir els codificadors de la revolució americana. La vibració especial que un president necessita per connectar amb les majories no pot prescindir d’aquesta mirada, que pot combinar grandesa i autocrítica, un exercici que els europeus no fem amb naturalitat.
En aquest sentit, va resultar brillant el primer discurs que va pronunciar Obama com a president, fa quatre anys. Era un repàs de la història observada des del punt de vista dels de baix: “Per nosaltres van empaquetar les seves escasses possessions terrenals i van travessar oceans buscant una nova vida. Per nosaltres van treballar en condicions infrahumanes i van colonitzar l’Oest; van suportar el fuet i van llaurar la terra dura. Per nosaltres van combatre i van morir a llocs com Concord i Gettysburg, Normandia i Khe Sanh. Una vegada i una altra, aquells homes i dones van lluitar i es van sacrificar i van treballar fins que van tenir les mans escorxades, perquè nosaltres poguéssim tenir una vida millor”.
En quart lloc, i com l’altra cara de la moneda, hi ha el futur que es pot tocar. Quan les tretze colònies van rebel·lar-se contra la corona britànica i van declarar-se independents, no volien únicament escapar-se d’unes lleis que consideraven injustes, també anhelaven trencar amb un món obsolet de privilegis i greuges per poder conquerir el futur. Thomas Paine, que va escriure el famós pamflet Sentit comú el 1776, enmig de la revolta contra els anglesos, expressava una idea poderosa: “No m’indueixen motius d’orgull, partit o ressentiment a adherir-me a la doctrina de la separació i la independència; estic clarament, positivament i conscienciosament convençut que és el veritable interès d’aquest continent que siga així; que qualsevol altra cosa que no siga això és un mer pedaç, que no pot oferir una felicitat duradora, que deixa l’espasa en mans dels nostres fills”. I, en un altre paràgraf, el mateix Paine sortia al pas d’un argument no gaire original: “He sentit dir a alguns homes, molts dels quals crec que parlaven sense pensar, que temien la independència per por que generés guerres civils. Només poques vegades els nostres primers pensaments són realment correctes, i així és el cas ací; perquè hi ha deu vegades més a témer d’una unió apedaçada que de la independència”. Viure en el futur abans que ningú era el projecte dels que van imaginar un govern nou per a una societat nova, on cadascú –els esclaus negres, però, haurien d’esperar moltes dècades– podia aspirar a ser allò que volia ser.
I, finalment, la política als EUA, malgrat el pes dels grans grups d’interès, el nivell d’abstencionisme i els costos altíssims de les campanyes, continua sent un procés que va de baix cap a dalt, en el qual els ciutadans tenen més poder que no sembla, com demostren les primàries. Una mica d’aquesta sal ens aniria molt bé aquí.