09 nov 2012 Del PSC a ERC
Aquestes eleccions del 25 de novembre del 2012 són les dels indecisos, les dels dubtosos i les dels que migren d’unes sigles a unes altres. Són els comicis de les infidelitats, per dir-ho com si fóssim psicòlegs de guàrdia del cos electoral, que sempre és un cos amb més problemes d’ànima que de tipus físic. Comencem aquesta galeria d’electors possibles/probables amb les cavil·lacions d’un clàssic votant socialista que, ara per primer cop, farà el salt i donarà la seva papereta a un partit que, durant molts anys, havia menystingut: ERC.
El nostre home va votar-ho tot amb disciplina admirable des dels temps remots de Joan Reventós, quan el socialisme feia olor de nou i semblava que també arribaria al Govern de la Generalitat sense baixar de l’autocar. Després, es va acostumar a perdre mecànicament amb el company Raimon Obiols, quan el pujolisme recordava una pedra que ningú no era capaç de moure ni un mil·límetre. Va eixorivir-se amb el pas de Pasqual Maragall a l’arena nacional, després del breu intent de Joaquim Nadal. L’any 1999, va pensar -com tants- que la meta era a tocar. Es va fer esperar.
Finalment, el 2003, es va produir l’anhelada alternança, però ell ho va viure amb un regust agredolç: el perdedor no era Pujol, sinó un tal Mas i, per amanir-ho, la clau la tenien els dirigents independentistes, a qui mai no s’havia pres gaire seriosament, excepte quan es parlava dels tripartits locals, gràcies als quals es va fer fora a una pila d’alcaldes convergents que exercien el càrrec, pel cap baix, des del paleolític, amb un excés de confiança que els va resultar letal.
Avui, aquest votant socialista, després d’haver-se decebut amb el primer tripartit i d’haver-se desfibrat amb el tripartit de Montilla, i després d’haver assistit a la pèrdua de Barcelona sense sentir ni fred ni calor, ha decidit que la sort de Pere Navarro ja no és assumpte seu i que, finalment, es donarà permís per tastar un altre color. A més, va sortir a manifestar-se per la Diada i considera que el federalisme, en el qual va creure durant tants anys, és com els unicorns dels contes infantils, un animal noble i bell que mai no ha vist ningú. Ell també s’ha fet sobiranista, sense beure aromes de Montserrat. Encara li costa, però, dir que és independentista.
El candidat Junqueras li cau bé. Caure bé és la primera missió de tot polític que aspiri a fer carrera. Per què li agrada el cap de llista d’ERC? Perquè s’explica com el bon professor que és i, a més, sembla que parla des de les conviccions. El votarà sense manies. A més, els republicans van demostrar, quan tocava, que podien matar el pare convergent, i això va modificar la seva visió de les sigles que havien fundat Macià i Companys el 1931. Com a gestors són una altra cosa, però no hi pensa. Ningú no és perfecte, oi? Ara, algunes nits, es desperta suat: el rostre d’Obiols se li apareix en somnis.