18 gen 2013 Polèmiques repetides

Ara li ha tocat el rebre al cartell oficial del carnaval de Reus. Es tracta de petites polèmiques que posen a prova certes actituds i certs valors de la nostra societat. El cartell del carnaval de Reus mostrava els pits d’una dona i, des d’alguns grups municipals i entitats, va ser criticat per ser suposadament masclista i sexista. Ara el retiren, però els responsables de la festa asseguren que no ho fan per aquest motiu, sinó per evitar una possible querella per plagi. En tot cas, els amics del carnestoltes reusenc ja han aconseguit una publicitat afegida sensacional per a la seva popular celebració.

Que a primers del segle XXI discutim sobre cartells de carnaval és ridícul i bonic alhora. Ridícul perquè és anacrònic i un pseudoproblema que uns aprofiten per presentar-se com a transgressors i uns altres com a vigilants de la correcció política. Bonic perquè redueix la transcendent batalla de la llibertat d’expressió al seu aspecte més superficial i la transforma en una ocasió perquè cadascú quedi bé amb la seva respectiva clientela ideològica. Quan passen aquestes coses, sempre hi ha qui invoca “el mal gust” del cartell en qüestió, una observació sense gaire sentit aplicada al carnaval, festa que -si no perdem de vista els seus orígens- enalteix el grotesc i trastoca tots els cànons segons el principi d’alteració tolerada de l’ordre vigent. Dit això, sóc dels que pensen que el cartell retirat no és un prodigi de creativitat.

Quan van muntar-se els primers carnavals de la democràcia, per sort, la correcció política no existia al nostre país. Sí hi havia, en canvi, necessitat de tota mena de llibertat: política, social, moral i sexual. Llavors, els més progressistes, underground i trencadors de cada poble i cada barri feien i deien, durant el carnaval, coses que serien motiu de gran indignació entre els més progressistes, alternatius i transformadors d’avui. En aquells temps, les queixes sobre els excessos carnavalescos acostumaven a venir totes dels sectors més carques, preocupats per un canvi de mentalitat i de costums que els superava completament i a gran velocitat.

Durant aquell període d’aprenentatge democràtic, el potencial censor espontani admetia que ho era sense manies, tot i que això el convertia en algú fora de temps. Avui, els nous censors no accepten ser vistos com a tals per la resta, al contrari: encara volen figurar com els més llibertaris i oberts, perquè pensen que la seva censura no és una opinió més que vol imposar-se sinó el criteri correcte, únic i veritable. Els censors que vigilen ara tan gelosament la correcció política estan convençuts que les solucions que ells defensen per al cartell de Reus o per al que sigui són l’únic pensament acceptable. La resta mereix la desqualificació i la prohibició immediata. Com es fa un carnaval sense que ningú no s’ofengui? I un programa de sàtira política a televisió? I una columna de diari? I un simple comentari al veí sobre com i de quina manera ens aixequen la camisa?