11 jul 2013 Espriu o Tarradellas
Un dels meus projectes, per quan tingui una estona lliure, és escriure una obra de teatre en la qual faré parlar llargament Salvador Espriu i Josep Tarradellas, el poeta nacional conegut per tothom i el president inesperat del qual poquíssims catalans en sabien res abans que tornés de l’exili. És una idea que em va venir al cap llegint l’excel·lent biografia que l’amic Agustí Pons ha escrit sobre el mític escriptor d’Arenys de Mar, Espriu, transparent (Proa). Pons explica, entre d’altres detalls, que ambdós personatges es van conèixer un dia de març de 1977 a la platja de Canet, al Rosselló, i també conta que Espriu va mostrar la seva simpatia i afecte per Montserrat Tarradellas, la filla discapacitada del polític. Us imagineu aquella conversa, entre dos figures tan diferents i amb referents tan allunyats? Un intel·lectual de l’interior i un home d’acció de la diàspora, un idealista i un pragmàtic, un obsessiu dels mots i un obsessiu del poder, etcètera.
Amb tot, allò que més em crida l’atenció és una carta d’Espriu a Ricard Salvat del mes d’agost de 1965, en la qual parla dels escriptors de l’exili en termes poc amables: “Crec que els de l’exili toquen campanes, ni fan ni deixen fer i, en general, no tenen ni la més petita autoritat moral i la varen perdre assassinant o deixant assassinar, cremar i robar del 36 al 39. I, a més, varen perdre. Per estupidesa i per covardia: aquesta és la meva visió. Cal, políticament, fer foc nou, partir de zero, no d’en Tarradellas, en ell mateix una bona persona. I l’essència o l’ànima, o el que sigui, del país l’hem mantinguda i l’hem salvada (potser) nosaltres, és a dir, quatre intel·lectuals que ens hem quedat, que no hem claudicat i que hem treballat. I vet-li aquí. A més, per sort o per desgràcia, el món del 65 no té res a veure amb el del 39. Desitjo que aquests dissortats i culposos vells no tornin. Almenys, no com a grup. Que es vinguin a morir al país un per un, i que callin. I que deixin fer als joves, no a nosaltres, que hem mantingut, sinó a vostès, que han de realitzar i construir”. La carta -divulgada per Núria Santamaria i recuperada per Pons en la seva investigació- és més llarga i entra en d’altres consideracions, però el fragment esmentat ens permet constatar la duresa amb què Espriu observava les generacions precedents, responsables de la guerra i de l’ensulsiada.
Dotze anys més tard d’aquest judici tan sever del poeta, el president Tarradellas va tornar a Catalunya mitjançant una operació d’Estat que permetia assolir, a la vegada, dos objectius. Primer: donar una resposta a la demanda d’autonomia amb el restabliment per decret de la Generalitat, única incrustació de la legalitat republicana en la transició espanyola. Segon: frenar el protagonisme dels polítics joves catalans que -per dir-ho com Espriu- havien de fer “foc nou”, especialment el del socialista Joan Reventós i el del comunista Antoni Gutiérrez Díaz, líders dels dos partits que havien tret més vots a Catalunya en les primeres eleccions generals després de la dictadura; una Catalunya decantada cap a l’esquerra era una realitat que preocupava el govern de Suárez i els poders fàctics del moment.
El retorn de Tarradellas establia una continuïtat amb el passat recent de l’autogovern a canvi de posar en el centre del tauler de la transició a Catalunya un líder veterà que no responia per res a la lògica dels partits. Madrid se sabia Maquiavel més bé que els dirigents de l’Assemblea de Catalunya. Aquell líder inesperat, patriarcal i amb el pedigrí de l’exili, absorbia l’adhesió popular des del càrrec presidencial, era un símbol més que un actor amb poder. Memòria contra veritat. Aquí teníem cineastes inspirats però l’Estat disposava de serveis secrets. El passat ajudava -deien- a construir el futur a canvi de mantenir el present en segon terme. Però el món del 1977 -com ja havia subratllat Espriu anys abans- no tenia res a veure amb el del 1939. Durant el trajecte en automòbil entre l’aeroport del Prat i el centre de Barcelona, el dia de la seva arribada triomfal, Tarradellas va adonar-se que allí on antany hi havia horts i masos apareixien els blocs de pisos de Bellvitge. El paisatge i el paisanatge havien canviat mentre Espriu cantava la necessitat de refer els ponts de diàleg, els de debò, els que es basen en el respecte.
El poeta nacional va ser desmentit pels estrategs de la transició. Els versos d’Espriu van ser bandera de lluita contra el tirà, però la partida la van guanyar els astuts redactors d’informes d’intel·ligència. En la foto final, la gent -els que tenien ganes de llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia i els que van sumar-s’hi- no va trobar diferències entre el missatge de La pell de brau i la famosa frase del “ja sóc aquí”, tot anava en la mateixa direcció. La resistència cultural interior, la nostàlgia de l’exili, els càlculs dels nous partits, l’obrerisme mobilitzat i els anhels dels sectors més polititzats del jovent s’anaven sumant a un únic corrent de canvi. Les reticències de 1965 s’havien silenciat o apaivagat el 1977, encara que Josep Benet i alguns pocs més no van voler fer veure que s’ho creien. La unitat no va ser mai la unitat.
Sepharad va quedar colgada a les golfes mentre hi ha qui avui malda per inventar-se un nou Tarradellas.