26 set 2013 L’impossible

No parlaré de la pel·lícula de J.A. Bayona sinó de la darrera aparició de Felipe González. L’expresident del Govern espanyol ha sortit a defensar la unitat d’Espanya i, com és previsible, ha estat aclamat per la dreta i l’esquerra, sobretot per la primera, que anhela ampliar un equip on sembla que només juguen a l’atac Bono i Corcuera. La frase que ha amollat l’il·lustre jubilat recorda les advertències dels pares als fills petits i ha estat pronunciada amb el to de qui coneix totes les palanques de l’Estat, també aquelles que representa que no existeixen: “Si, com penso, la independència de Catalunya és un objectiu impossible, repeteixo: impossible, galopar cap a un impossible pot provocar una fractura política i social que ens costi de soldar trenta o quaranta anys i perdre de nou energia i temps per recuperar-los amb esforç”. Aquesta claredat només s’assoleix després de dedicar moltes dècades als bonsais.

De les paraules del company Isidoro el que més m’interessa no és la part en la qual vincula el projecte sobiranista amb la terrible fractura social i política (aquí es limita a copiar una tesi d’Aznar, que ho va dir fa molts mesos), sinó quan afirma, axiomàticament i rotund, que la independència “és impossible”. Per si de cas, ho reitera. Aquesta impossibilitat de la independència de Catalunya donada com a fet indiscutible no és gaire científica i, en tot cas, xoca amb l’essència transformadora de la política. Per posar un exemple que s’entendrà fàcilment: González considerava impossible que Espanya ingressés a l’OTAN i, en canvi, ell mateix va encarregar-se de fer-ho possible mitjançant un referèndum on la propaganda governamental a favor del sí va alterar qualsevol principi d’equilibri i neutralitat en una consulta d’aquesta mena. Per cert, també semblava impossible que Jordi Pujol fes costat a González després del cas Banca Catalana, però el pragmatisme i sentit de la governabilitat del llavors líder de CiU van servir per apuntalar el govern socialista l’any 1993, enmig de diversos i greus escàndols de corrupció i guerra bruta que afectaven el PSOE.

Segons el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, impossible té una definició clara: “Que no és possible”. Si anem a la veu possible, llegim això: “Que pot ésser fet”. Per tant, González sosté com a dogma que la independència de Catalunya no pot ser feta o realitzada, com qui afirma que no es pot transformar l’aigua en vi o que no es pot aconseguir que un gos toqui la guitarra. És veritablement sorprenent que un home que va governar tants anys i va viure moments dolços i moments agres en el poder sigui tan pobre a l’hora de donar arguments. Qualsevol que sàpiga una mica d’història es guardarà prou de dir que hi ha impossibles en aquests assumptes, que només depenen de la voluntat dels homes i no pas de la naturalesa. La meva generació ja ha vist la caiguda del mur de Berlín, la independència de diverses nacions abans sota el bloc soviètic, la unificació alemanya, la supressió del servei militar obligatori, l’arribada d’un afroamericà a la presidència dels Estats Units i la convocatòria d’un referèndum sobre Escòcia. Tot això eren situacions completament impossibles -història ficció- quan servidor tenia només vint anys i ara són la pura realitat.

González em recorda avui aquells tristos personatges de la dreta més recalcitrant que, durant anys i panys, asseguraven que el divorci era “impossible” a Espanya. Els mateixos individus, temps després i molt més histèrics, van repetir que el casament entre persones del mateix sexe era “impossible”. Van ser derrotats dues vegades pel canvi, per la gent i per la vida convertida en llei. La política, responent a la demanda social, es va encarregar, finalment, de fer possible el que semblava una utopia. Com també havia passat, en el seu moment, amb el vot de les dones o la regulació dels drets dels treballadors. Jo ja sé que el PSOE és un partit essencialment conservador, corporatiu i immobilista (a més de nacionalista espanyol), però em pensava que González no seria tan primari en el moment d’ajudar a mantenir el negoci de les elits de Madrid.

Aquest és el nivell de raonament d’un empleat de luxe dels poders espanyols: la independència és impossible. Per què? Perquè és impossible. La gràcia de ser estadista. Som presoners d’una tautologia. Primer, van dir que la independència de Catalunya era una farsa i una cortina de fum. Després van afegir que el procés sobiranista era una bogeria i un moviment que seria avortat amb tot el pes de la llei i, si calia, la força. Ara, entrem en la tercera fase: la independència és impossible, per tant, no cal que demaneu un referèndum, no perdeu el temps. Llavors, ens adonem que González no es va equivocar gens ni mica l’altre dia, va dir el que volia dir. En realitat, el vell líder del PSOE va advertir que el referèndum sobre el futur de Catalunya és impossible. El missatge real és aquest: la democràcia, nens i nenes, és impossible.

A diferència de Mariano Rajoy, González ha estat molt clar: abandoneu tota esperança, no fareu cap consulta, mai. Mentre, el pare de Pere Navarro i molts socialistes catalans ja han desconnectat. Molts d’ells van ser presents a la Via Catalana i són part indispensable de la nova possibilitat.