27 set 2013 El Papa i els papistes
El nou Papa, com afirma el meu amic Francesc Torralba, ha descol·locat tothom, dins i fora de l’Església. Em sembla que els que ho estan vivint pitjor són els catòlics ultraconservadors -molt presents entre la jerarquia de les Espanyes- i els oportunistes partidaris de ser -mai millor dit- més papistes que el Papa, a veure si així poden vestir aviat la porpra. La situació és molt interessant, perquè el papa Francesc no fa ni diu coses gaire papistes, tot el contrari.
En la llarga entrevista concedida a La Civiltà Cattolica, Jorge Bergoglio exposa, entre d’altres coses, això: “La primera reforma ha de ser la de les actituds. Els ministres de l’Evangeli han de ser persones capaces d’escalfar el cor de les persones, de caminar amb elles en la nit, de saber dialogar i fins i tot davallar a la seva nit i la seva foscor sense perdre’s. El poble de Déu necessita pastors i no funcionaris clergues de despatx”. Em sembla que mai no havíem sentit una autocrítica tan clara de boca d’algun successor de Pere. Des del punt de vista periodístic, el personatge és apassionant. Per als que són creients, Francesc deu ser com un vendaval.
Què faran ara els que, durant anys i panys, s’han atorgat el paper de guardians de les ortodòxies romanes, sovint amb un fanatisme i un to excloent impropis dels que es proclamen seguidors de Jesucrist? El president de l’empresa està canviant les paraules i els gestos i ells, els vigilants de la fe, estan quedant en fora de joc i el desconcert se’ls nota a la cara. Gràcies a alguna televisió privada d’ideologia ultracatòlica i ultraespanyolista es pot observar perfectament la mena de reaccions que està provocant un Papa que no encaixa en el guió dels que viuen surant en la caspa perpètua del pensament reaccionari. Francesc, que fa bandera de la compassió i del diàleg, que es defineix com a pecador, està a anys llum d’uns elements que encara tenen com a divisa la creu i l’espasa i que llegeixen la complexa realitat d’avui com una batalla a mort contra els infidels.
Amb tot el respecte de qui és agnòstic però se sent culturalment cristià, veig els meus amics catòlics força engrescats amb el nou Papa i això em fa pensar que, a vegades, la història obre portes inesperades quan la gent més ho necessita. Ara, els meus amics catòlics no tenen res a veure amb els carques que també formen part de l’Església, i això ens obliga a reflexionar sobre les dures resistències que Bergoglio s’està trobant a dins i fora del Vaticà per tirar endavant les seves reformes. Hi ha massa gent acostumada a invocar el Papa per prohibir i amenaçar. Segur que alguns ja comencen a enyorar Marcel Lefebvre, aquell arquebisbe francès ultra que fou excomunicat per Joan Pau II. Quan va morir, el 1991, Libération va titular: “Lefebvre puja a la dreta de Déu pare”.