09 des 2013 Aznar vol enganyar-se
Pocs polítics acostumen a ser sincers quan escriuen les seves memòries, sobretot si encara són relativament joves i -és humana tendència- no descarten tenir una segona vida dalt de l’escenari del poder. M’ha caigut a les mans el segon volum de memòries de José Maria Aznar, El compromiso del poder. He buscat què hi diu sobre Catalunya i no hi ha gaire material, més enllà d’un fragment, molt dur, on comenta el paper de l’expresident Maragall en relació al pacte del Tinell i Zapatero. D’aquest capítol, pesco una frase que em sembla molt útil per entendre la mentalitat de l’antic mandatari i -suposo- de molts dirigents de la dreta espanyola i els seus acompanyants mediàtics: “La fábrica de nacionalistas radicales no fueron mis gobiernos, sino el propio nacionalismo, que eligió entre hacer eso o construir España”. Quan Aznar aquí diu “el nacionalismo” vol dir CiU i Pujol, de qui recorda que no va voler acceptar una oferta l’any 2002 perquè la federació tingués algun ministre, tot i que el PP gaudia de majoria absoluta.
La distància entre l’anàlisi que fa Aznar de les causes del creixement de l’independentisme (“nacionalistas radicales”, en diu) i la realitat de les coses és sideral. A Catalunya, hem comprovat empíricament (també la gent del PP) que va ser Aznar qui va alimentar l’augment d’ERC a les catalanes del 2003 i, sobretot, a les legislatives del 2004. I també és evident que hi ha una relació de causa-efecte entre la persecució obsessiva que el PP va fer de l’Estatut del 2006 i l’extensió de l’ideal de la independència entre molts catalans, abans estranys a aquesta possibilitat. Recordeu que l’Aznar del 1996, el que va subscriure amb CiU el pacte del Majestic, va congelar el seu programa de màxims per obtenir una majoria parlamentària folgada que les urnes no li havien donat. Era la màscara centrista.
Amb tot, encara és més errònia i injusta la segona part de la frase d’Aznar, quan suggereix que el nacionalisme català es va desentendre de construir Espanya. Potser Aznar hauria d’anar a classe amb Miquel Roca, redactor de la Constitució del 1978, per ser conscient de tot el que el nacionalisme va fer des del 1975 en pro del conjunt de la democràcia espanyola. O potser hauria de llegir el llibre El nacionalismo catalán como factor de modernización, del gran professor Vicente Cacho Viu, on s’explica molt bé el paper del catalanisme polític, des de finals del XIX, en l’eliminació de bona part (no tota) de la crosta més rància del solar hispànic.
Aznar s’enganya preventivament: proclama que no té res a veure amb el que ara està passant entre els poders espanyols i la societat catalana, com si el nou moviment sobiranista no fos una reacció a tot el que ell, el seu partit i Rajoy han planejat i aplicat metòdicament. No vol que, algun dia, l’acusin d’haver provocat l’adéu de Catalunya.