Hi ha coincidències que ho diuen tot: mentre moren persones ofegades a la frontera que Europa té a Ceuta i Melilla commemorem, des de Barcelona, els cinquanta anys de la publicació del llibre Els altres catalans, de Paco Candel. La immigració d’ahir i la immigració d’avui. Hem oblidat aviat que tots, d’alguna manera, venim de la immigració i que tots podem ser, un dia o altre, immigrants. Per això és totalment incompatible amb el nostre sistema de valors que unes forces de seguretat d’un Estat membre de la UE llancin pilotes de goma a persones desesperades que intenten arribar nedant a la costa. Si no subratllem l’escàndol moral i polític que representen les morts d’immigrants davant d’agents de la Guàrdia Civil, la nostra condició d’europeus és una farsa i, llavors, haurem d’assumir que vivim en la mentida. En una mentida que, a la llarga, ens destruirà des de dins com a societat.

Cap Estat del món pot acceptar i gestionar tota la immigració que li arriba i cap Estat del món pot deixar sense vigilància les seves fronteres. Són dos principis que assumeix tothom i que es tradueixen en lleis i normes que, en el cas espanyol, formen part del marc general europeu que tenim. Però les coses es poden fer bé o es poden fer malament. Es poden posar pedaços als problemes o es pot fer un esforç per implantar polítiques a llarg termini, que intentin avançar-se a les emergències. El repte institucional és de grans dimensions, però això no dóna carta blanca a ningú per eludir les responsabilitats pròpies, com ha fet el ministre de l’Interior quan ha explicat els fets de Ceuta que van acabar amb la mort de quinze persones que fugien de la misèria. En aquest sentit, tampoc s’entén la gestió opaca del CIE de la Zona Franca de Barcelona, com han denunciat parlamentaris i diverses oenagés, i com ha quedat clar en la resolució judicial que obliga les autoritats a establir un règim de visites més obert en aquest centre d’internament. Tot el que té a veure amb l’arribada d’immigrants no pot estar envoltat de secretisme, cosa impròpia d’una democràcia, sistema que es basa a donar compte d’allò que fa qui governa.

El diputat Carles Campuzano, bon coneixedor de les polítiques migratòries, fa un diagnòstic molt encertat sobre aquest quadre: “El fracàs humà és enorme i obliga a un canvi de plantejament que només pot produir-se amb una visió europea compartida amb els països d’origen i trànsit d’aquesta immigració sobre la gestió de la política d’immigració. Fins ara, des dels acords de Tampere del 1999 pel cap baix, la incapacitat política de repensar un sistema de gestió dels fluxos migratoris que sigui competent per combinar la capacitat d’acollida i integració en els mercats de treball nacionals i les necessitats humanes dels que marxen de les seves llars per buscar un futur millor ha estat patent. Res fa pensar que en un futur immediat això canviï. Tot el contrari”. El diputat de CiU també recorda que el creixement dels partits xenòfobs, que exploten la immigració de manera simplista, atemoreix els partits tradicionals.

I la demagògia no s’atura. L’espectacle de Rubalcaba utilitzant els morts de Ceuta contra el Govern de Rajoy sense manies tampoc promet res de bo. Els dos grans partits espanyols fa anys que gestionen aquest problema d’una manera que no es relaciona precisament amb el que a Madrid anomenen sempre “polítiques d’Estat”, que sembla que només es concreten últimament quan es tracta d’impedir que la societat catalana pugui votar. Les bones intencions són per als discursos i, finalment, apareix la complexitat d’unes fronteres on se solapen anacronies colonials, mandats comunitaris, màfies globals, incompetències estatals, corrupcions de tercers, impotències operatives i partidismes circumstancials.

Candel avui és un jove subsaharià que intenta saltar la tanca que separa Àfrica de les oportunitats europees. Sempre hi ha un Candel o altre que fuig, amb una mà al davant i una altra al darrere. Com els espanyols que anaven a Alemanya l’any 1960 o els catalans que anaven a Cuba l’any 1880, o com els nostres fills -universitaris o no- que busquen una ocupació digna a molts quilòmetres de casa. La immigració no és una aventura, és una putada. Després, hi podeu posar tot el maquillatge èpic que vulgueu, però això no canvia la naturalesa del fet: desarrelar-se, separar-se de la família, adaptar-se a un nou entorn, començar des de baix… Les societats europees -amb un nivell de llibertat i benestar incomparables- són la meta de milions de joves de països assolats per la fam, el subdesenvolupament i la guerra. No els podem rebre amb pilotes de goma i tampoc no podem prometre papers per a tothom: hem de crear polítiques ambicioses, que ens permetin gestionar amb intel·ligència i justícia un fenomen amb què hem de conviure. L’Europa que hem construït no pot ser una fortalesa perquè deixaria de ser Europa.

S’improvisa massa. La immigració és una carpeta incòmoda per als partits convencionals i és un instrument d’agitació fàcil en mans de les formacions populistes. Per això tot error en aquest apartat és molt perillós i cal corregir-lo amb rapidesa. Hi ha governants que -perduts en les seves limitacions- potser no s’han adonat encara que ja som al segle XXI i que les regles de joc han canviat.