28 mar 2014 De Raimon a Shakira

Entre Al vent, de Raimon, (1959) i la versió que Shakira ha fet de Boig per tu, de Sau (2014), ha plogut molt, però encara ha plogut poc, en vista de determinades actituds intolerants. Malauradament, hi ha qui no vol entendre que es pot cantar en qualsevol de les gairebé 6.000 llengües que es parlen al món i que això no és contra res ni ningú, sinó una afirmació feliç de la riquesa cultural que tenim al nostre abast. L’artista colombiana està triomfant comercialment amb aquesta cançó, però també ha de suportar els atacs d’aquells que -pocs, però sorollosos- consideren inadmissible que la cantant converteixi en fenomen global un tema escrit a casa nostra i en la llengua amb la qual Ramon Llull va convertir-se en un dels primers pensadors d’Europa.

Els energúmens que insulten Shakira perquè gosa interpretar una peça en català haurien fet el mateix si hagués enregistrat una cançó en quítxua, en tupí, en àrab o en italià? No, és clar. El que molesta és el fet que sigui precisament en català. Que n’hagi fet també una versió en castellà no li estalvia les ires dels que es mouen per un odi visceral contra un poble i una cultura que no accepten. Per a determinades mentalitats construïdes a partir d’una barreja explosiva de provincianisme i centralisme, tot allò que té a veure amb la personalitat diferent de Catalunya és considerat sospitós i, per tant, digne de ser atacat, escarnit i menyspreat. El fenomen que estem comentant és vell i té un nom: catalanofòbia. I consisteix en una reacció agressiva i excloent contra una identitat que és percebuda com una anomalia. Per posar un exemple que demostra que això no passa només en les esferes culturals només hem de recordar que l’opa que va llançar Gas Natural sobre Endesa el setembre del 2005 va ser combatuda pel PP, amb Esperanza Aguirre al capdavant, al crit: “Antes alemana que catalana”.

Però el drama no és que quatre impresentables utilitzin les xarxes socials per insultar des de l’anonimat Shakira quan exerceix la seva llibertat artística. El drama de debò és el silenci espès dels demòcrates, dels il·lustrats i dels progressistes espanyols a l’hora de contrarestar amb decisió la catalanofòbia. És aquest silenci el que permet també que un gran artista com l’esmentat Raimon, fill de Xàtiva, sigui ignorat per les autoritats autonòmiques valencianes, un cas menys comentat que els tuits contra la de Barranquilla però molt més escandalós i greu, perquè té cognoms oficials. Som davant un silenci que només trenquen algunes poques i lloables excepcions.

És normal que es faci servir el català per cantar. Shakira, Raimon o un grup de quatre adolescents que ara mateix assaja en un garatge. Fa més de mig segle, Lluís Serrahima va escriure que “ens calen cançons d’ara”. Li hem fet cas, afortunadament.