26 set 2019 Ficar aquesta paraula
El primer de tots els combats és sempre per les paraules. Així ha estat des de molt abans que els experts en el relat polític fessin la seva aparició estel·lar com mags que prometen victòries electorals. Etiquetar la realitat és el poder màxim, previ a exercir qualsevol altre tipus de poder. Amb això es creen els marcs de sentit i es generen les referències que s’imposen a altres visions, diferents i/o antagòniques. La paraula terrorisme té la capacitat de transformar, alterar i refer els marcs de sentit abruptament. Les connotacions que arrossega el terme terrorisme poden trencar fàcilment els marcs preexistents i provocar canvis aguts en la percepció de la realitat entesa com a actualitat. També és una paraula-dic: bloqueja els debats, encoratja la simplificació i serveix per expulsar del camp determinats interlocutors.
A diferència del que va passar al País Basc, a Catalunya no es va consolidar –ni durant la dictadura ni durant la transició democràtica– un terrorisme vinculat al nacionalisme ni a altres espais ideològics. Van existir alguns elements partidaris de la violència i va operar, com és sabut, Terra Lliure, organització minoritària que va dur a terme pocs atemptats, es va moure en la pura marginalitat i no va gaudir mai de suport social ni d’influència política. Que Terra Lliure no esdevingués cap altra ETA –era molt lluny d’aconseguir-ho– va ser una sort per a tothom. El rebuig general i contundent de la societat catalana a aquelles aventures –també del món nacionalista català– va ser clau perquè fos així. A més, gràcies a la mediació d’ERC, durant l’etapa de Josep-Lluís Carod-Rovira i Àngel Colom a la direcció, els últims de Terra Lliure van abandonar aquell camí sense sentit.
Les accions dels CDR no són compartides per tots els independentistes, peròno tenen res a veure amb el que coneixemcom a terrorisme, ni de lluny
El nou sobiranisme català, el que creix ràpidament a partir de l’any 2010, coneix i ha interioritzat els errors principals de l’independentisme minoritari dels anys setanta i vuitanta: ni marginalitat ni flirteig amb la via armada. L’ANC, i per descomptat Òmnium Cultural, fan gala a tota hora de posicions pulcrament pacífiques. Els tres partits que articulen l’independentisme polític estan en la mateixa lògica ja que saben que el contrari, a més de ser inacceptable, seria socialment i políticament desastrós, i letal per a la causa que promouen. Malgrat aquesta realitat incontestable, el 2017, una vella glòria del PP, Jaime Mayor Oreja –exministre de l’Interior d’Aznar–, va afirmar sense despentinar-se que “el projecte d’ETA, el projecte de ruptura amb Espanya és viu a Catalunya”. Òbviament, no va aportar cap prova per sustentar la seva tesi. L’obsessió de certs entorns polítics i mediàtics és poder aplicar la plantilla basca a la crisi catalana; pensen que així l’Estat podrà liquidar el problema amb més facilitat, perquè aquell relat ja està molt rodat i habilita els poders executiu i judicial per a determinats enfocaments, impossibles d’una altra manera. Cal recordar aquí una reflexió d’Alberto Oliart, que va ser ministre de Defensa i d’altres carteres en diversos governs centristes de la transició. Ho va dir l’agost del 2010 a La Voz de Galicia : “A Catalunya no hi haurà mai trets, però democràticament són capaços de posar l’Estat espanyol contra la paret. A Euskadi és un problema de violència, però no té la rotunditat de Catalunya”.
L’aparició dels CDR (Comitès en Defensa de la República) va ser vista per alguns com una oportunitat de ficar la paraula terrorisme en la descripció del quadre del procés català; si protesten sorollosament, tallen carreteres i vies de tren i cremen pneumàtics, potser se’ls pot qualificar de terroristes, va pensar algú. Ho van intentar amb dues persones, Tamara i Adrià Carrasco, però, finalment, va quedar clar que no hi havia cap base per això. Les accions dels CDR no són compartides per tots els independentistes, però no tenen res a veure amb el que coneixem com a terrorisme, ni de lluny. Us convido, per exemple, que reviseu imatges de les intenses protestes que van protagonitzar els miners del carbó d’Astúries i Lleó l’any 2012. Aquells vaguistes es van enfrontar als antiavalots de la Guàrdia Civil utilitzant tota mena de material, inclosos bazuques casolans per llançar material pirotècnic; l’estampa d’aquelles protestes és la d’una veritable guerrilla urbana. No recordo que a ningú se li acudís llavors qualificar els miners de terroristes ni tampoc que se’ls acusés de rebel·lió o de sedició. No hi havia necessitat política de forçar tant el llenguatge. A Catalunya, sembla que sí.
Es comprendrà que molts siguem escèptics davant els informes policials atapeïts de verbs en condicional i circumloquis hipotètics, davant uns acusats de terrorisme a qui no s’aplica la llei antiterrorista i als qual es relaciona inicialment amb el delicte de rebel·lió (una cosa que no va succeir mai amb els etarres). Es comprendrà que també ens preocupi que la presumpció d’innocència sigui un fòssil en mans de certs polítics i de certs mitjans. George Orwell va explicar perfectament aquest trist fenomen: “Quan l’ambient general empitjora, el llenguatge ho pateix”.