30 set 2019 Deu lliçons d’un referèndum a la contra
Primera. No es pot desconèixer l’adversari. Malgrat la història, o precisament a causa de la història, el món independentista estava convençut que, “arribat el moment, l’Estat espanyol no es podria permetre la foto de la policia retirant les urnes”. La consulta del 9 de novembre del 2014, que es va desenvolupar sense problemes, va reforçar aquesta idea. Però el referèndum unilateral del Primer d’Octubre va ser una altra cosa: el govern espanyol va ordenar el desplegament de sis mil agents, efectius de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional, que van intentar impedir les votacions per la força . Quina era la finalitat d’aquella repressió si se sabia per endavant que el referèndum no seria reconegut? L’Estat va ser fidel a una cultura política en què la resolució de certs conflictes es basa en la violència, la represàlia i l’amenaça. Molts, independentistes o no, donaven per fet que aquesta cultura política formava part del passat.
Segona. El mandat democràtic depèn d’altri. Un referèndum pactat, vinculant o no, genera alguna forma de mandat democràtic que després cal concretar. Ara bé, un referèndum unilateral té una dificultat afegida, que els observadors internacionals de l’1-O van fer evident: no obté el reconeixement d’aquelles instàncies que han de certificar-ne la validesa i, per tant, no genera cap mandat que tingui transcendència. Serà un mandat que només considerarà una de les parts i, per tant, serà inaplicable. L’independentisme va preferir oblidar aquesta realitat i actuar “com si” fos pactat.
Tercera. La violència patida no dona legalitat. La repressió viscuda pels votants genera simpaties internacionals i representa una aportació de legitimitat democràtica per la porta del darrere. Aquest és l’únic producte polític que el moviment independentista obté d’aquella jornada convulsa, i li serveix a efectes de comunicació i propaganda. D’aquí no en surt, en cap cas, una drecera que meni vers el reconeixement del referèndum per part d’altres estats, la UE o els organismes mundials que podrien fer-ho.
Quarta. L’Estat no ho pot tot. Mesos abans de l’1-O, els poders de l’Estat i l’independentisme van jugar al gat i la rata. Es va ordenar una intensa tasca policial per trobar les urnes que els independentistes havien encarregat fabricar. La qüestió va esdevenir una mena d’obsessió per als responsables policials i per a la Fiscalia. El fracàs de l’Estat en aquest punt va ser espectacular. Una enorme xarxa de voluntaris anònims va aconseguir traslladar i amagar totes les urnes. Aquesta victòria operativa de l’independentisme demostra el seu arrelament social, però també és un miratge: el fa semblar més fort del que realment és.
Cinquena. El xoc esborra (breument) el partidisme. Durant la nit abans i durant el dia del referèndum, s’apleguen als col·legis electorals moltes persones que no es demanen unes a les altres quina opció voten ni quin líder els cau més simpàtic. Malgrat que les cúpules de les forces sobiranistes mantenen una competència aguda (que arriba a tenir moments de sectarisme), aquell dia els ciutadans favorables a aquest projecte aparquen el partidisme i fan tot el possible per coordinar-se i per garantir que es pugui votar.
Sisena. La indignació fabrica votants. Es va dir que el Primer d’Octubre va ser un referèndum organitzat pels independentistes en què només ells van participar. Les urnes van confirmar, en general, aquesta impressió. Amb tot, també hi va haver un nombre de catalans que s’ho miraven des de lluny que van canviar d’opi-nió. Ho van fer quan van veure a la televisió les imatges de les càrregues policials contra els seus veïns.
Setena. El món ens mira i no passa res. Un dels lemes motor de la causa independentista ha estat i és “El món ens mira”. Els grans mitjans mundials, els diplomàtics estrangers a Madrid i els inversors pendents de l’estabilitat del sud d’Europa, més gent que mai abans en tota la història va saber, l’1 d’octubre del 2017, que Catalunya és una nació i que té un moviment que vol aconseguir la secessió per la via democràtica. També va saber que el govern espanyol no volia actuar com el govern britànic davant les demandes de l’independentisme escocès. Tot això es va saber i no va passar res.
Vuitena. El dolor transforma el relat. Arran de la repressió policial de l’1-O, l’independentisme modifica la seva narrativa. L’impacte d’aquells fets és innegable sobre el conjunt de la societat catalana. La presó dictada contra els presidents d’Òmnium i de l’ANC, quinze dies després del referèndum, ja va començar a reconfigurar el guió del moviment, una reelaboració que culmina després que s’apliqui el 155 i que els dirigents polítics del procés siguin empresonats o marxin a l’estranger. El relat independentista tenia, fins aquell moment, un to positiu i confiat, que es desprenia del lema “La revolució dels somriures”. Aquesta etapa s’acaba i arriba un moment marcat pels llaços grocs.
Novena. No oblidar el mestre Kung fu. Els que vam ser nens durant els anys setanta vam xalar amb una sèrie de televisió protagonitzada per un monjo guerrer xinès que viatjava des del seu país fins al Far West, on combinava la lluita contra els dolents de torn amb la pedagogia de la seva filosofia existencial. Com a bon mestre d’arts marcials, Kung fu ensenyava que calia aprofitar el cop i la força del contrincant per tombar-lo. L’endemà del referèndum, l’independentisme estava indignat, però també exhibia el triomf moral que representava haver desobeït. Era un bon moment perquè Puigdemont convoqués eleccions: els independentistes hi haurien concorregut enfortits.
Desena. No malgastar la bala de plata. Tenia sentit fer un referèndum que no era pactat i que, a més, seria prohibit i reprimit durament? Els dirigents independentistes van pensar que sí, per bé que diverses veus autoritzades els van advertir que seria un esforç inútil. Amb perspectiva, l’independentisme va malgastar una valuosa bala de plata. Avui gairebé tothom dins l’independentisme continua demanant un referèndum pactat.