16 des 2019 Patriotes de la UE

Les últimes eleccions del Regne Unit han confirmat que els patriotes més convençuts de la Unió Europea són els escocesos, en qualitat d’independentistes. És una paradoxa important que té la virtut d’evitar aquelles simpli­ficacions tan estimades per alguns periodistes i acadèmics, que fiquen al mateix sac mo­viments polítics de naturalesa molt diversa. El terme sobiranista es fa servir de manera inexacta aplicat a diversos populismes antieuropeistes, però cal distingir per comprendre. El projecte que articula l’Scottish National Party (SNP) no respon al concepte aïllacionista i reactiu, que és, en canvi, el que impulsa el Brexit.
 

Prolifera en alguns cercles la idea errònia que el procés català és semblant al Brexit

 
Rafael Ramos, el corresponsal de La Vanguardia a Londres, ha escrit encertadament que “els dirigents nacionalistes escocesos fugen amb pànic de les comparacions amb Catalunya” i és lògic. Tenim una dita antiga que ens adverteix sobre la singularitat de realitats que poden compartir algunes constants: “Cada terra fa sa guerra”. Però hi ha fenòmens més propers que d’altres. Independentistes escocesos i catalans són partidaris que les seves respectives nacions tinguin un lloc a la UE, l’europeisme és part central dels discursos dels dos moviments. A Catalunya, només la CUP –l’opció més petita de l’independentisme– rebutja tot el que representa la UE.
 
Encara avui prolifera, en ­determinats cercles, una creença molt estesa que considera el procés català una cosa semblant al Brexit. La dèria es re­peteix automàticament de manera acrítica, és massa atractiva als ulls dels qui despatxen amb menyspreu i simplificacions tot el que trenca els seus esquemes. L’independentisme català majoritari –articulat per ERC i per JxCat– desitja una Catalunya dins de la UE perquè és una ­mutació del catalanisme polític que, a partir de la postguerra, va fer de l’europeisme una de les seves bases ideològiques. La construcció del que avui anomenem la UE projectava la idea d’una superació teòrica de les sobiranies clàssiques, que afavoriria de retruc –es creia– les nacions sense Estat. Malgrat que aquesta previsió optimista no s’ha produït en els termes idealitzats exageradament pel catalanisme, el gen europeista dels independentistes catalans continua actiu.
 
La primera ministra escocesa i líder de l’SNP, Nicola Sturgeon, sol·licitarà un altre referèndum amb un argument molt potent: la seva nació rebutja majoritàriament quedar atrapada en la lògica d’un Regne Unit que trencarà amb Brussel·les. La seva força és tenir 48 dels 59 diputats que Escòcia envia a la Cambra dels Comuns. Els patriotes escocesos no renuncien a ser patriotes europeus, i això els fa qüestionar ­novament la conveniència de la unió britànica. Davant el so­biranisme aïllacionista de Boris Johnson, l’independentisme europeista de Sturgeon. El que passi al tauler britànic –on també creix el vot al nacionalisme republicà de l’Ulster que desitja la reunificació d’Irlanda dins de la UE– projectarà la seva llum sobre Catalunya i Madrid. I sobre els futurs comicis catalans.