02 des 2019 Mandela o Montecristo

Només hi ha un factor que pot alterar de debò els plans dels negociadors d’ERC amb el PSOE i és la sort judicial de Carles Puigdemont, quan se sàpiga finalment què passa amb la demanda d’extradició que pesa sobre ell i quan tinguem coneixement de la sentència del Tribunal de Justícia de la UE sobre la immunitat d’Oriol Junqueras, que, si és favorable al líder republicà, obriria la porta, de rebot, al fet que l’expresident pugui obtenir l’acta d’eurodiputat. Per què el factor Puigdemont pot destarotar l’estratègia que ha dibuixat amb cura Junqueras per als propers mesos i anys? Perquè l’electorat sobiranista ho vol tot, com es va palesar el 26 de maig del 2019.
 
Recordem-ho: aquella jornada, de comicis municipals i europeus, els votants independentistes van repartir els seus suports entre les dues grans opcions del bloc: ERC va fer el millor resultat als ajuntaments del país mentre JxCat (amb Puigdemont de cap de llista) va ser la formació amb més sufragis per a l’Eurocambra. Aquest vot dual descrivia la complexitat (i el desconcert) que batega en els sectors socials que han abraçat l’objectiu de la independència, que poden assumir alhora línies d’actuació aparentment contradictòries, fins i tot oposades.
 

Per què el factor Puigdemont pot destarotar l’estratègia que ha dibuixat amb cura Junqueras?

 
Es va entendre que el gir estratègic d’ERC proposa arribar a la meta d’una altra manera que la que es va assajar l’octubre del 2017 (aquest plantejament ha tingut èxit electoral en les dues darreres eleccions generals), però també hi havia (i hi ha) ganes de fer gols a un Estat espanyol que, fins ara, s’ha negat a qualsevol diàleg, i això és el que encarna Puigdemont des de Waterloo.
 
Junqueras o Puigdemont. La presó i l’exili no han suspès la competència entre uns i altres, perquè els fets de la tardor de fa dos anys van provocar fissures de desconfiança irreparables. L’actual Govern de la Generalitat és l’expressió d’una cohabitació forçada que no respon a cap unitat estratègica. Per això és un Executiu atrapat entre la sobreactuació i les excuses. En aquest context, sobre el tauler de joc de Madrid i de Catalunya, sobrevolen dos relats molt diferents, que articulen la pugna a l’interior de l’independentisme: Mandela versus el Comte de Montecristo, Junqueras versus Puigdemont.
 
Hi ha l’aposta d’ERC per reforçar –amb paciència– el lideratge de Junqueras des de la presó amb vistes al futur, i també hi ha l’aposta de Puigdemont des de l’exili per buscar un eventual retorn que (com el personatge d’Alexandre Dumas) li permeti tornar la clatellada a l’Estat i als que ell considera que el van trair. Els republicans tenen en marxa l’operació Mandela i els postconvergents s’adapten a l’operació Comte de Montecristo.
 
Demà se celebrarà la segona trobada oficial entre els negociadors d’ERC i del PSOE. Les ombres de Mandela i Montecristo hi seran presents, igual que les de Zapatero (ara més lúcid i valent que mai) i Rajoy (a qui alguns consideren més sincer –i això fa riure– parlant de l’octubre del 2107 que de la Gürtel, Bárcenas i els sobresous). Ombres, sí.