30 des 2019 L’home de les orelles
Diu el Costumari català que l’home dels nassos –que en té tants com dies queden per acabar l’any– apareix cada 31 de desembre. Enguany, ha sortit al carrer avui dilluns, un dia abans del que toca, i se’l pot rebatejar com l’home de les orelles, perquè ho escolta tot i –com l’esperit del Nadal antic– ens ho recorda per estalviar-nos errors futurs. L’home de les orelles ha recopilat reflexions que interessen els negociadors d’ERC i del PSOE.
El primer avís és d’Armand Obiols, i va ser escrit el 1932: “La qüestió catalana ja s’ha transformat en simple pretext d’una fosca lluita pel poder. Per raons de simple estratègia, el banc del govern és la trinxera de l’ombra de la voluntat de Catalunya. Ho seria, també, i atacada coratjosament pels qui avui la defensen, si demà un atzar obligués els estols enemics a canviar llurs posicions”. Les coses no s’han mogut gaire des de llavors, Sánchez i Casado són fills d’una tradició. Per això tot és tan fràgil.
Tarradellas ja va veure el 1976 que Madrid entén les reivindicacions catalanes però no les atén
Però no tota la responsabilitat és de la classe política, esclar. Des de l’exili mexicà, l’any 1957, Rafael Tasis es fa unes preguntes que molts ens fem avui: “On és el lluc polític de la burgesia que havia donat els homes de la Lliga i de l’Esquerra, d’una burgesia liberal de sentiments i aferrada als interessos –però oberta a tota llei d’ambicions i afanys renovadors– que sabia fer-se escoltar i témer a Madrid perquè tenia una base real a Catalunya i perquè Catalunya era una força real, la més important de totes, dintre el conjunt de l’economia peninsular?” Que els errors de Torra no tapin les impotències dels que pretenen ser puntals econòmics i empresarials.
Josep Tarradellas, des de l’exili francès, el 1976, va demostrar, en alguns casos, una potent lucidesa. Aquest Tarradellas encara no ha de quedar bé i per això fa una diagnosi irrefutable: “Jo no crec que hi hagi cap incomprensió. Ho entenen molt bé, però no volen que tinguem les nostres llibertats, i és natural que no ho vulguin: no hi ha ningú que doni res de franc. Els catalans ens hem d’acostumar a veure els problemes que tenim al davant nostre. Nosaltres, que som uns grans lluitadors, quan a Madrid es plantegen problemes que s’oposen a les nostres reivindicacions, diem que no ens comprenen, i jo crec que ens comprenen molt bé”. Suposo que Junqueras, Aragonès i Rufián negocien sabent això perfectament.
Tres anys després, el 1979, Ramon Trias Fargas, un dels caps més clars del catalanisme modern, va sintetitzar “el problema català” tan bé que Pablo Iglesias hauria de fer seves aquestes paraules, sobretot perquè també són una crítica brillant a la casta: “El plet no és ni ha estat mai entre Catalunya i el poble castellà, ni molt menys amb la resta d’Espanya. El nostre plet és i ha estat sempre amb una estructura estatal que, assistida per una tecnocràcia inepta i recolzada en unes classes altes decadents, pretén oprimir tots els pobles d’Espanya fent tornar enrere el curs de la història”. L’Espanya buidada també surt d’aquí. Seran tan realistes els ministres de Podem?