31 gen 2020 Franquícia maleïda
No tinc opinió feta sobre la instal·lació d’una franquícia del Museu de l’Hermitage a Barcelona. Ara bé, l’assumpte m’interessa molt com a indicador de les trampes que ens fem a l’hora de desenvolupar certs debats públics. Tinc la intuïció, la sospita i la sensació que per sota de la discussió sobre aquesta franquícia hi ha guerres molt conegudes –antigues, profundes i carregoses– sobre la política, la cultura, la capitalitat de Barcelona i –sobretot– sobre qui té el dret de dir el que s’ha de fer i el que no s’ha de fer.
Entenc que hi ha un debat obligat i comprensible sobre la utilització de recursos públics quan apareix un operador privat, cultural o de l’àmbit que sigui. És una qüestió que tota administració democràtica ha d’abordar amb rigor. També és cert que justament a Barcelona, i arran dels Jocs del 92, del Fòrum de les Cultures i de les derivades d’aquests grans esdeveniments, la relació entre el públic i el privat no sempre s’ha observat amb severitat calvinista, diguem-ne. Les interseccions públic/privat promogudes per socialistes i convergents (sense oposició d’ICV) en altres èpoques haurien d’aconsellar més prudència a l’hora de fer segons quins escarafalls. Sobretot perquè a l’Ajuntament de Barcelona, en la seva tecnoestructura, encara manen molts que recorden els anys daurats. Amb això passa com amb el mètode per triar gestors de grans equipaments culturals: hem passat del nomenament a dit a celebrar concursos que consisteixen a fer rodar la sínia de les cooptacions entre amics i coneguts d’un determinat clan. Abans et triava l’alcalde i ara ho fa aquell a qui tu vas col·locar de director d’un museu.
Discutim sobre l’Hermitage, però, en realitat, volem parlar d’altres fenòmens
No parlo, per tant, de la qüestió de diners o terrenys públics per a l’Hermitage barceloní. La cosa va per una altra banda. Discutim sobre la franquícia de l’Hermitage, però, en realitat, volem parlar d’altres fenòmens. Per exemple, parlar de la pèrdua d’influència d’aquelles elits que durant els anys vuitanta i els noranta van especialitzar-se a dir què era i què no era una metròpoli com Barcelona. O parlar del concepte de cultura que els polítics van assumir durant la transició i que, en general, no han revisat gaire. O –i aquí el drama és encara més gros– de com l’etiqueta “polítiques culturals” ha servit sovint per fer passar bou per bèstia grossa, amb una impunitat sideral.
En fi, no sé si em fa gràcia que l’Hermitage vingui a Barcelona. Quan tingui més informació, ja us ho diré. Sí que em fa riure, en canvi, que els russos ens obliguin a perseguir –d’amagat– els nostres fantasmes.