17 feb 2020 Orfes molt diferents
Una coalició de malcontents no acostuma a funcionar. Malgrat això, davant els micròfons de RAC1, Santi Vila va sentenciar que han d’anar plegats a les pròximes eleccions catalanes tots els que es considerin més o menys catalanistes i centristes. Menys contundent es va mostrar al respecte Marta Pascal, que no descarta que sorgeixi alguna cosa en aquesta línia si no es produeix una reacció al PDECat, avui sota la fèrula de Puigdemont. Pascal i Vila han presentat els seus respectius llibres, en sengles actes que han servit per escenificar les intencions dels que pretenen confegir alguna nova oferta electoral.
Una intuïció mou tots els que desitgen tenir el seu lloc al sol en aquesta nova etapa: hi ha un segment de l’electorat català que avui se sent orfe. Amb aquest marc treballen Units per Avançar (ara coalitzats amb el PSC), El País de Demà (conegut també com a Grup de Poblet), Lliures i Lliga Democràtica, a més d’altres col·lectius menors. La diversitat dels seus impulsors inclou fins i tot algun personatge que ha combatut el catalanisme tota la seva vida, un fet veritablement pintoresc.
Seria un error enormebasar qualsevol nova opció catalanista en la promesade tornar al passat
La clau de totes aquestes intuïcions està en una xifra: es considera que entre 250.000 i 300.000 votants independentistes podrien ser-ho de manera circumstancial o tàctica. La dada sorgeix d’observar, sobretot, l’autoubicació del votant en l’eix identitari. Segons el CIS, un 12% d’electors de JxCat i un 15% dels d’ERC no responen a una motivació nacionalista identitària clàssica. Estirant aquest fil, alguns pensen que una opció catalanista nova, que congeli o aparqui la secessió, podria entrar a la Cambra catalana. Al seu interessant llibre Cómo derrotar al independentismo en las urnas , el col·lega Carles Castro, expert en l’anàlisi de sondejos polítics, conclou que “l’oferta de la centralitat catalana ha d’incloure una marca diferenciada que permeti incorporar l’elector de centredreta, però també aquell altre el trànsit del qual al realisme identitari no l’obligui a renegar (o a sentir-se un renegat) de la seva genètica sobiranista anterior”.
El problema és el públic al qual s’adrecen aquestes iniciatives. Tots els votants orfes no són iguals. Hi ha els que enyoren una tercera via des del primer dia (els electors fidels a la desapareguda Unió Democràtica, per exemple) i hi ha els que mostren el seu desacord amb el desenvolupament concret del procés sobiranista, però no abjuren de la independència. Intentar atreure votants tan diferents amb una sola opció i un únic programa és gairebé impossible. A més, hi ha la qüestió del lideratge: quina figura estaria en condicions d’aglutinar totes aquestes sensibilitats? Hauria de ser algú inequívocament independentista per ser creïble entre els uns, però això generaria rebuig entre els altres.
Sense un projecte clar que transcendeixi la crítica al processisme, tot pot acabar en simple nostàlgia del pujolisme. Seria un error enorme basar qualsevol nova opció catalanista (connectada o no amb el sobiranisme) en la promesa de tornar al passat.