20 feb 2020 Els del veto, abans de Vox
El veto parental que impulsa Vox a les escoles públiques posa sobre la taula la mena de guerres culturals –avui gairebé tot és guerra cultural– que els ultres espanyols han declarat amb la finalitat doble de marcar l’agenda i arrossegar el PP i Cs a terrenys que la dreta clàssica havia abandonat, perquè havia assumit (amb més o menys entusiasme) uns consensos bàsics en un sentit obert i culturalment liberal. Com és sabut, el Govern autonòmic de Múrcia ha decidit implantar aquest veto per la pressió de Vox, una mesura que obligarà els pares a autoritzar que els seus fills prenguin part en les activitats complementàries obligatòries que es fan en horari escolar. Segons els ultres, es tracta de combatre el que consideren “adoctrinament” en “la ideologia de gènere” o en assumptes com la crisi climàtica. L’Executiu espanyol, contrari a aquesta excepció escolar, ha presentat un recurs contenciós administratiu davant el Tribunal Superior de Justícia de Múrcia.
A què juga Vox? El mètode del partit d’Abascal és detectar malestars i microprotestes de tipus sectorial (algunes potser quantitativament poc rellevants en un primer moment) per engrandir-les i dotar-les d’una narrativa potent. El malestar de torn, adequadament convertit en un missatge simple i clar, ha de poder integrar-se en el relat general d’una Espanya irada que reacciona contra els seus enemics declarats: socialistes, comunistes, catalanistes, basquistes, feministes, sindicalistes, homosexuals i tots els entorns culturals, artístics i professionals que fan costat a aquests col·lectius. L’escola pública i els seus docents són vistos per Vox com un espai potencialment hostil, on les ideologies que els ultres demonitzen van posant la seva llavor per fabricar, suposadament, ciutadans que seran partidaris de “l’anti-Espanya”, el país sospitós i desviat que els dirigents de Vox volen eliminar com qui acaba amb una plaga.
L’escola pública i els docents són vistos pels ultres com un espai potencialment hostil
Aquesta situació planteja molts interrogants sobre la naturalesa dels valors dominants avui a la societat espanyola i sobre la possible reversibilitat d’uns consensos que semblen –o semblaven– molt robustos. Convertir l’escola pública en un camp de batalla és una estratègia nova que Vox adopta perquè tracta de pescar en segments fins ara allunyats de la dreta sociològica, tradicionalment més preocupada a protegir les prerrogatives dels centres privats d’elit, freqüentats per les classes socials més afavorides. El populisme de Vox passa per provar d’arribar a famílies que no poden accedir a col·legis privats però sí poden compartir, en canvi, una visió apocalíptica i amenaçadora del món que els envolta i que trenca molts dels seus esquemes.
L’antecedent més semblant a aquest episodi que podem trobar és l’oposició que van exhibir el PP i la cúpula de l’Església a la implantació de l’assignatura anomenada educació per a la ciutadania, que el socialista Rodríguez Zapatero va tirar endavant durant el seu primer mandat. El cardenal Antonio Cañizares, vicepresident de la Conferència Episcopal Española, va dir llavors que aquesta assignatura “hauria de ser una matèria opcional que s’oferís des d’una moral laica” perquè els pares tenen dret a escollir la formació moral dels fills, i va afegir que la iniciativa governamental “portaria cap al totalitarisme”. En absència de Vox, el PP va deixar que el sector més retrògrad del catolicisme espanyol liderés el torcebraç amb el govern del PSOE, amb aquella manera de fer de Rajoy tan peculiar.
Si fem un cop d’ull a la Encuesta Social General Española que el CIS va realitzar entre el 2017 i el 2018, veiem que el 12,6% dels enquestats s’autodefineix com a conservador mentre el 12,7% ho fa com a socialista. Després d’aquestes dues categories, els percentatges més alts són per a liberal (9,7%), per a progressista (7,8%) i per a socialdemòcrata (5,3%). L’autodefinició de feminista arriba al 4,1% i la d’ecologista al 3,3%. Preguntats els enquestats sobre les seves creences religioses, el 67% es declara catòlic mentre el 6,1% diu ser agnòstic, el 8,2% es defineix ateu i l’11,3% s’ubica com a no creient. Són les dades d’una enquesta important que hem de tenir present, però no aporten llum sobre el fenomen que comentem. Quan algú es defineix com a conservador, com a liberal o com a catòlic, què ens vol dir exactament? Són uns termes molt amplis que permeten tota mena de lectures i l’adopció de posicions ben diferents, fins i tot contraposades.
Vox reedita una versió 2.0 del nacionalcatolicisme que havia trobat acollida dins del PP d’una manera potser més tàctica i circumstancial. Els ultres han convertit el nacionalcatolicisme actualitzat en un element essencial del seu projecte i de la seva oferta, i es refien de la pluja fina. Estan convençuts que hi ha ciutadans disposats a muntar merder a l’escola dels seus fills perquè se senten defensors d’un món a la contra. Què pensaven i què feien les famílies avui clarament partidàries del veto parental abans que Vox entrés en escena i els assenyalés el camí? És la pregunta clau d’aquest nou teatre de l’odi i el ressentiment.