09 mar 2020 L’única virtut requerida
Fa bastants anys que la cosa pública a Espanya es pot resumir de la manera següent, retrat fidel del que cada dia hem de glossar com a observadors del teatre dels poders: “La política requereix el coratge matusser, mesquí de les baralles de carrer, no el valor airós de les càrregues de cavalleria. La política és el circ dels vicis, no de les virtuts. L’única virtut que es requereix és la paciència”. Extrec aquesta cita d’un dels millors llibres d’història política que podeu llegir ara, M. El hijo del siglo , d’Antonio Scurati, un relat enlluernador del naixement del feixisme. Més enllà del context de la Itàlia posterior a la Primera Guerra Mundial, tan diferent del nostre temps, Scurati dibuixa categories perennes, subtils, sobre la conquesta i la conservació del poder en qualsevol moment i lloc.
El pitjor partidisme no el practiquen els partits, sinó instàncies mogudes pel corporativisme més fosc
El circ dels vicis públics a Espanya és un espectacle tan habitual, tan previsible, que la percepció de la caspa i el rovell que desprèn és molt baixa en relació amb la seva toxicitat. Al seu costat, el coronavirus és una broma. Alhora, la peculiar peripècia política de Pedro Sánchez -renascut i tunejat dotzenes de vegades- avala l’adagi: l’única virtut que es requereix és la paciència. Amb paciència, el líder del PSOE va vèncer Susana Díaz, va arribar a president, i ha aconseguit una aliança amb els mateixos que li treien el son. Amb paciència, Sánchez espera acabar la legislatura havent desgastat les dretes i havent domesticat els socis. I, amb paciència, espera trobar la proposta que li permeti sortir airós de la taula de negociació sobre Catalunya.
A favor té Sánchez una cosa molt important: li han regalat el centre. Si el vol, és tot per a ell, i es pot balancejar entre el centredreta i el centreesquerra, segons li convingui. Per exemple, la Conferència Episcopal, amb el cardenal Omella al capdavant, l’hi pot facilitar. Explorar el centre li generarà tensions amb Iglesias, però menys de les que sorgeixen del xoc d’egos i la lluita dins la tecnoestructura, com vam poder veure la setmana passada.
Fernando Vallespín escriu que el centre “s’ha buidat” i ho relaciona amb l’accés d’Arrimadas al lideratge de Cs. Segons el meu parer, el centre va començar a buidar-se quan Aznar va assolir la majoria absoluta l’any 2000 i va desplegar -sense manies- les polítiques que havia precuinat la FAES. Molt encertadament, Vallespín ens adverteix que allò preocupant d’aquest buidatge “coincideix amb la creixent erosió de la dimensió liberal de la democràcia, entesa més com una cultura que com una ideologia”. Aquest repte, efectivament, ens obliga a defensar “el respecte de les institucions davant la seva utilització partidista”. Una erosió que no serà aliena -afegeixo jo- a la resistència de part de l’Estat a la voluntat de canvi de l’Executiu de coalició, ja que passa sovint que el pitjor partidisme no el practiquen els partits, sinó instàncies mogudes pel corporativisme més salvatge i fosc. Atenció, doncs, al tercer poder i a les seves maniobres. Aquí hi farà falta molta paciència.