08 jun 2020 El marro i el carro
L’espectacle de la setmana passada va ser penós, horrible i brillant alhora: Gabriel Rufián i Laura Borràs van protagonitzar un intercanvi de paraules molt agre i molt descarnat durant el debat al Congrés per aprovar la darrera pròrroga de l’estat d’alarma, que va tenir l’aval dels republicans (via abstenció) i el vot contrari dels postconvergents. Si repasseu aquell guinyol de retrets entre independentistes catalans –en què el cap de files d’ERC demostra no saber què va representar el molt important pacte del Majestic per a l’autogovern– arribareu a la conclusió que el president Torra no pot fer cap altra cosa que convocar eleccions immediatament, millor avui que demà. La descomposició de les relacions entre els socis al Govern és clamorosa, insostenible, ridícula i gairebé obscena, la qual cosa produeix vergonya aliena en la ciutadania catalana i aboca els polítics concernits al terreny de la pantomima més grotesca. La cosa aquesta de barallar-se a Madrid mentre aquí fan veure que tot va bé és massa comèdia, fins i tot per a una societat com la catalana, on l’afició al simulacre és tan intensa que la diferència entre allò que és i allò que sembla bloqueja la majoria de debats rellevants.
L’Executiu Torra ja ha tocat fons, i, com passa amb les cafeteres un cop hem preparat el cafè, ara només tenim el marro, unes restes que s’estan reutilitzant de manera compulsiva fent veure que no passa res, com si la ciutadania no tingués prou paladar per adonar-se que el beuratge que ara se serveix només és aigua bruta, cada cop més i més dolenta. El marro –com és sabut per tots els que som amants de la jardineria– només serveix per barrejar-lo amb la terra de les plantes, no per elaborar tasses de cafè de manera indefinida i a preu de saldo. I del marro anem directament al carro. Vull dir que ja tenim el carro pel pedregar.
La taula de diàleg no pot funcionar mentre el president Torra sigui la màxima representació de Catalunya
No és només la gestió pèssima de les residències de gent gran, o la poca credibilitat a l’hora d’abordar el futur de la factoria de Nissan, o els cops de volant al Departament d’Interior, o la desorientació que projecta la Conselleria d’Educació, o les respostes de la consellera portaveu… És el conjunt del Gabinet, el que ha fet pana. I com que el marro s’està reaprofitant, el llegat de l’equip Torra-Aragonès no servirà per abonar el futur govern, surti de la combinació que surti.
ERC vol fer foc nou i JxCat vol anar servint suc de marro fins que els jutges del Suprem diguin que el president ha de plegar. La taula de diàleg (que segons la vicepresidenta Calvo es trobarà al juliol) no pot funcionar mentre el president Torra sigui la màxima representació de la part catalana, un fet que se sap aquí i a Madrid, i que ens mena –un cop més– a la casella del simulacre i la pèrdua de temps. La predisposició del puigdemontisme pel que fa a la taula de diàleg és descriptible.
El mínim sentit de la responsabilitat institucional i del respecte a l’administrat exigeix –i remarco el verb– que el president de Catalunya convoqui comicis i ens eviti haver de contemplar cada dia com el carro del Govern es va fent miques, en caiguda lliure.
Te puede interesar