15 jun 2020 Mas contra Puigdemont?
Un escenari alternatiu, hipotètic, possible però no probable: Artur Mas decideix que la millor manera de contribuir a salvar els mobles de l’espai postconvergent (fragmentat, reduït i esvalotat) és oposar-se als designis de Carles Puigdemont i forçar un retorn del PDECat (amb o sense la candidatura de JxCat) als rails del pragmatisme, per competir amb ERC en realisme durant la propera campanya de les eleccions catalanes, les que el president Torra no vol convocar. Si això passés, una part de les bases del PDECat viurien dramàticament la tensió d’haver de triar entre l’èpica tàctica del president exiliat i el possibilisme estratègic de l’hereu de Pujol, un debat difícil que serviria perquè, finalment, els posconvergents assumissin el fracàs de l’unilateralisme. En aquest context –i estiro la hipòtesi una mica més– la clau la tindrien els alcaldes i càrrecs locals, que eren essencials quan existia Convergència i ho continuen sent avui al PDECat.
Acabo de dibuixar un teatre imaginari que forma part de les converses de certs entorns però que difícilment esdevindrà una realitat. La raó principal és que Mas –que va conduir Puigdemont a la presidència després del veto de la CUP a la seva persona– no vol ser el causant d’una nova escissió dins del solar postconvergent, i tampoc no vol aparèixer com a enemic del líder que va organitzar el referèndum de l’1 d’octubre. A la pràctica, Mas viu en un discret segon pla tot el que destil·la la triangulació Waterloo-Casa dels Canonges-Lledoners, per bé que continua tenint un fort ascendent moral entre els quadres i la militància del partit, i parla amb molta gent, incloent-hi aquells que l’havien bescantat i que ara desitgen que torni a l’arena política, fins i tot –diuen alguns– com a cap de llista. Cal recordar que la inhabilitació de Mas es va acabar al febrer, i, per tant, podria aspirar a una nova vida política.
Mas, marmessor del pujolisme, no vol passar a la història com a dinamitador del postpujolisme
El fet que Mas no s’hagi apuntat al nou PNC que impulsa Marta Pascal amb altres postconvergents dissidents i damnificats del puigdemontisme –amb els quals potser compartiria diagnòstic sobre el país– és un indicador clar del fet que el marmessor del pujolisme no vol passar a la història com a dinamitador del postpujolisme. Mas es va autodefinir com el president de la transició al sobiranisme, i, per coherència, no competirà contra el president que va fer un assaig general (i efímer) de la independència. El problema és que això el fa estar incòmode: el seu sentit institucional conviu malament amb l’estil de Torra i amb el tacticisme de l’exili. Per això, en la part final del llibre Cap fred, cor calent , Mas afirma que “els qui han de tirar endavant el procés sobiranista no són els mateixos que han de governar el dia a dia del país”. Es tracta d’una proposta que pretén aconseguir la quadratura del cercle i que fa abstracció del botó emocional, a les mans de Puigdemont, per ara.
La crisi de la Covid-19 i el nou marc de la reconstrucció obliga tothom –i l’independentisme de manera especial– a repensar els seus plans. Revisarà Mas la seva actitud respecte a aquell que el va succeir?