07 set 2020 Fidelitat del votant ‘indepe’
El sondeig que ahir i avui publica La Vanguardia certifica que el vot independentista és d’una fidelitat especial a prova de fracassos, persecucions i picabaralles internes. Fins i tot a prova de les crítiques a la gestió del Govern de la Generalitat (que no aprova), en mans avui de les dues principals formacions favorables a la secessió. Fins quan serà així? No ho sabem, però aquesta circumstància permet que els candidats independentistes abordin la futura campanya d’una manera que no té res a veure amb el que és habitual, malgrat la pandèmia.
La situació excepcional que es va obrir l’octubre del 2017 encara no s’ha tancat, i no ho farà fins que hi hagi una solució per als presos polítics i per als dirigents que van decidir anar-se’n del país. En aquest sentit, és rellevant el grau de consens social -el sondeig és eloqüent- que suscita la necessitat de negociar sobre la situació dels dirigents empresonats. Una altra cosa és constatar que el clima emocional d’avui no té res a veure amb el del desembre de fa tres anys, quan van tenir lloc els comicis sota el 155
La situació excepcional que es va obrir l’octubre del 2017 encara no s’ha tancat
Segons l’enquesta, l’independentisme continuarà sent majoritari a la Cambra catalana, per bé que ERC passaria per davant de JxCat. Però no deixem la qüestió, que exigeix més anàlisi. La robustesa electoral d’un independentisme masegat per la justícia espanyola i per les interminables divisions és un assumpte apassionant. El director d’aquest diari, Jordi Juan, escrivia ahir que un motiu de la persistència del vot als partits que propugnen un Estat català és “perquè no existeix cap altra alternativa seductora que vingui del Govern central”. És cert, però cal considerar d’altres factors que, sovint, queden en segon terme.
La fidelitat de l’elector independentista és també una reacció a les inèrcies punitives desplegades per l’Estat i celebrades pels seus altaveus, així com una resposta a l’immobilisme o la lentitud de qualsevol canvi de posició de l’Executiu espanyol (el sondeig mostra pessimisme en aquest punt), i també una manera de desmentir els discursos que menystenen els greuges que una part important de la societat catalana considera fruit d’una relació estructural basada en la manca de reconeixement. Finalment, i atès que l’enquesta també fa evident l’escassa popularitat de la monarquia a Catalunya, el vot a opcions secessionistes no deixa de ser, de passada, un vot de rebuig al cap de l’Estat.
És aviat per fer pronòstics rotunds. Veurem si es consolida el creixement d’ERC com a marca d’un independentisme pragmàtic o hi ha vacil·lacions que despisten el públic. És un pragmatisme que també voldran exhibir PDECat i PNC, nous actors. Més enllà del combat Puigdemont-Junqueras i de l’esclat del camp postconvergent, l’alta mobilització de l’elector independentista ens diu que només els necis confonen una condemna dictada pel Suprem amb la solució d’un plet històric. La fortalesa electoral de l’independentisme (que contrasta amb la seva feblesa estratègica) assenyala que el canvi cultural i de mentalitat que arrenca l’any 2012 és més profund que no sembla.