03 des 2020 Un producte del procés

És curiós com alguns relats falsos s’imposen. Per exemple, s’escriu i es diu que Laura Borràs –flamant candidata de JxCat elegida en les primà­ries d’aquesta formació– va entrar en política a través de Carles Puigdemont, quan l’ex-president li va oferir de formar part de la seva llista a les autonòmiques del 21 de desembre del 2017. Aquesta pel·lícula comença abans. Els que obren la porta de la vitrina pública a la professora Borràs són Artur Mas i Ferran Mascarell, molt abans que l’antiga Convergència entri en liquidació.

Rebobinem. Tarda del dimecres 18 de juliol del 2012. Malgrat la xafogor, s’hi està bé als jardins del Palau Robert. És un lloc agradable per celebrar la Nit del Pensament, que organitza cada any la Fundació CatDem, amb motiu del lliurament del ­premi d’assaig Ramon Trias Fargas. La CatDem és el think tank de CDC, que dirigeix l’historiador Agustí Colomines, un home que va ser clau per impulsar el que Mas anomena des del 2007 “la Casa Gran del catalanisme”. Aquesta operació per atreure nous actius al projecte de Mas ha aconseguit, en part, el seu objectiu. L’exsocialista Mascarell és un dels noms que s’hi han sumat, un compromís al qual el líder de CiU correspon quan el nomena conseller de Cultura del Govern que forma el desembre del 2010

Laura Borràs no serà la continuadora de Quim Torra ni és una figura vicària

Després dels parlaments de Colomines i del president de la CatDem, Joaquim Ferrer, pren la paraula Laura Borràs, coneguda en àmbits acadèmics i per algunes col·laboracions en ràdio i televisió. Els organitzadors han decidit que sigui aquesta filòloga qui faci el discurs principal, un elogi de l’assaig. Borràs es posa el públic a la butxaca en un tres i no res: diu coses i les diu molt bé, fa les citacions que s’es­cauen, connecta idees amb eficàcia, sap modular cada paraula i, sobretot, és cons­cient de quin auditori té davant. El president de la Generalitat, que tancarà la festa, se l’escolta amb interès i amb cara de sorpresa. Aquell vespre, alguns dels presents estan convençuts que ha nascut una estrella. Una estrella política.

Mig any després, Borràs és nomenada directora de la Institució de les Lletres Catalanes, en el Govern de Mas que es crea després dels comicis anticipats del 25 de novembre del 2012. Des d’aquest càrrec, Borràs desplega una gran activitat, que difon incansablement a les xarxes socials. Entén la gestió com a representació. Les irregularitats de les quals ara s’acusa Borràs provenen d’aquesta etapa. El que ve després és sabut: quan el procés es col·lapsa, esdevé diputada, consellera de Cultura i persona de confiança del president Torra. És un ascens fulgurant.

El fet que sigui Mas qui es fixa en Borràs per a la seva administració no converteix la professora en una convergent en voga. Potser no li dona temps a ser-ho, CDC comença la seva voladura des de dins aquell 2012. A diferència d’altres independents avui a JxCat, Borràs no prové de cap partit, no està lligada a una cultura política prèvia, no té passat. La cultura política de Borràs és el procés en sí mateix, en la versió incan­descent que li transmet Torra: la infla­mació retòrica i la sobreactuació del xoc virtual. El seu relat és el mateix –de moment– que el de Torra, una suma d’argumentacions tautològiques que eludeixen les lliçons d’octubre del 2017 i sublimen el voluntarisme. Laura Borràs és un producte del procés.

Dit això, Borràs no serà la continuadora de Torra ni és una figura vicària. El seu èxit rotund a les primàries la converteix en algú que pot parlar de tu a tu amb Puigdemont. El seu instint polític és evident i és conscient de la seva popularitat, per ­davant de l’ascendent dels presos con­vergents, que havien expressat el seu suport a Damià Calvet. Amb el lideratge electoral de Borràs culmina la dissolució del capital polític convergent que es mantenia a JxCat, un exorcisme que se li escapa de les mans a Puigdemont. Veurem què reflectiran les llistes.

Durant la mutació de Convergència a JxCat ha passat una cosa que s’estudiarà a les facultats de Polítiques d’arreu: el discurs i l’estratègia que exhibeix avui l’espai de Puigdemont és idèntic al de les successives escissions ­puristes que va patir ERC durant el seu atropellat crei­xement, fins a la darrera, protagonitzada per Joan Carretero, fundador de Reagrupament (partit que va acabar integrant-se a CDC). Foto final: tot allò que ERC es va treure de sobre ha acabat fagocitant la marca postconvergent més grossa. L’independentisme de les essències ha entrat a la cabina de comandament de JxCat. Waterloo i Jordi Sánchez pensaven que podrien controlar aquesta tendència, però ha resultat que això és el que més agrada les bases de Puigdemont. Per cert, confondre el que vol la militància i el que esperen els electors és perillós (i més en temps de crisi).

Borràs és una bona candidata, sobretot per a aquells que comprin la faula segons la qual els indepes autèntics han d’im­posar-se als indepes dubtosos. La paradoxa terrible és que JxCat, l’endemà de les eleccions, només podrà pactar amb ERC, partit al qual acusa –sovint– de totes les traïcions hagudes i per haver.