23 nov 2020 Maquiavel a l’Eixample

És com si a Londres sabessin què li cal a la política catalana millor que aquí. La distància, a vegades, aporta claredat. Arran de la caiguda de Dominic Cummings, l’assessor principal del primer ministre Boris Johnson, el darrer número de The Economist analitza el paper dels spin doctors i conclou que “el Maquiavel modern ha d’estar disposat a punxar bombolles ideològiques”. Exacte. El setmanari afegeix que “no hi ha res més perillós per a una organització que el pensament grupal autocomplaent”. Justa la fusta. Parlen de la política britànica, però la diagnosi serveix per descriure els problemes d’alguns partits de Catalunya, sobretot de les formacions independentistes que aspiren a continuar al Govern.
 
Punxar la bombolla i evitar l’autocomplaença. Es busca –diríem– un Maquiavel que es pugui instal·lar a l’Eixample, al servei de Pere Aragonès i al servei de Laura Borràs o Damià Calvet, que un o altre acabarà sent el candidat de la llista de JxCat. Parlo, esclar, d’algun assessor polític seriós, no de venedors de fum, que d’aquests n’hi ha massa. A Johnson li recorden que “l’assessor ideal necessita saber quan cal buscar baralles i quan ha de jugar bé”, a més d’una enorme obvietat, sovint oblidada: els que aconsellen el líder “necessiten anar més enllà de Downing Street”, un avís que, adaptat al nostre pessebre, vol dir trepitjar país més enllà de la plaça de Sant Jaume. La política es fa sobre el terreny, també en temps de xarxes socials.
 

Ningú no pot preveure avui com el nou malestar afectarà la tria de les paperetes als comicis del 14 de febrer

 
Les enquestes del CEO, del CIS i de l’ICPS dibuixen algunes tendències. Però no hi ha res segur. Ho escriurem un cop més: amb el panorama social que tenim al davant tot és molt volàtil i dinàmic. Ningú no pot preveure avui com afectarà el nou malestar la tria de les paperetes del 14 de febrer. Punxar la bombolla, evitar l’autocomplaença, decidir quines batalles, i trepitjar el país. Consells que sap tothom, fins i tot els que tenen com a única estratègia l’adulació de la parròquia. Els socialistes, en canvi, enfoquen el repte d’una altra manera: esperar quiets que les relliscades d’altri els propulsin al segon lloc (o al primer, si hi ha sort). Iceta podria viure el seu moment d’or d’aquí uns mesos.
 
Imagineu la campanya, en el cantó dels independentistes: Aragonès, Calvet o Borràs, i Àngels Chacón (i potser també Marta Pascal) buscant vots entre l’esmena parcial del procés, la promesa d’un momentum i el compromís de governar millor, mentre Riera, de la CUP, picarà allí on fa més mal: el doble desencís, ni república ni gestió brillant. El Maquiavel de l’Eixample –una orella a Lledoners i una altra als barris on es cou la desafecció– haurà de fer una salsa que –pronostico– no agradarà a ningú del tot. Podria ser que només Borràs –en cas que sigui candidata– aposti per mantenir el relat original, amanit per l’ideòleg més pur del puigdemontisme, Josep Costa, partidari d’“eixamplar l’esquerda”. Veurem. Des de Londres també ens recorden que “els millors assessors són gairebé invisibles: els que surten als diaris no estan fent bé la seva feina”. Per això més val que ningú no intenti imitar Iván Redondo.