18 mar 2021 Amb Azaña no n’hi ha prou
Després dels últims esdeveniments a la capital d’Espanya, apareixen anàlisis que pretenen dibuixar la situació a partir del xoc d’extrems, però carregant les tintes sobre Pablo Iglesias i el seu partit, deixant en segon pla Isabel Díaz Ayuso i les tres formacions que es van fer la foto a la madrilenya plaça de Colón: el PP, Cs i Vox. Aquesta mirada estràbica no és causal ni és innocent: forma part d’un marc de sentit segons el qual el Gabinet de socialistes i podemites “és il·legítim” i contrari a les essències de l’Estat. Aquest marc va més enllà de la premsa de la caverna, desgraciadament. Els que no van pair la moció de censura contra Rajoy i els que anhelaven un pacte del PSOE amb Cs es dediquen a l’estigmatització sistemàtica de Podem, mentre blanquegen el paper de Vox i la confluència del PP amb els ultres.
Segons els arquitectes d’aquesta propaganda, la majoria parlamentària que sosté Sánchez és impròpia, ja que abraça el que en fraseologia tronada es denominava “l’anti-
Espanya”: republicans, comunistes, independentistes catalans i bascos, perifèrics diversos, etcètera. Seguint aquest guió de terror, Pablo Casado, com va fer ahir al Congrés, va colant diàriament el sintagma “deriva radical” per referir-se a les polítiques de tall reformista i socialdemòcrata de l’Executiu de coalició. És obvi que tal deriva no existeix. Sí que existeix, en canvi, una actitud radical i destructiva per part de la dreta, que a Madrid ha adoptat les maneres del trumpisme per conservar el poder.
La corrupció de les paraules contamina qualsevol intent de desescalada
Com és sabut, la primera de totes les batalles és la del llenguatge. Per això passa que s’escriuen coses ridícules com “els liberals de Cs” (no ho han estat mai), que Ayuso està orgullosa de ser acusada de “feixista”, que es parla d’“els comunistes” com si estiguéssim en plena guerra freda, que Sánchez té el cinisme de posar els ultres de Vox al mateix sac que Junts o que molts continuen etiquetant el procés com “un cop d’Estat” (fins i tot quan el Suprem no va aconseguir provar aquest extrem). La corrupció de les paraules bloqueja el debat polític i contamina qualsevol intent de desescalada, no només a Catalunya. És insuportable.
Aquests que avui es pretenen equidistants entre Ayuso i Iglesias han callat molt i bé. Ningú no els va escoltar advertint de la deriva radical que suposava la judicialització del conflicte català, els crits d’“¡a por ellos!”, els cops de porra contra votants pacífics, o el discurs del cap de l’Estat del 3 d’octubre del 2017. Per cert, tampoc no semblaven gaire preocupats quan tot l’establishment es va concertar (sense èxit) perquè Sánchez perdés les primàries del PSOE contra Díaz. Ni van mostrar cap indici d’inquietud davant els infames pactes de PP i Cs amb Vox en diverses autonomies, o quan les forces de sempre van frenar a les Corts la investigació sobre el rei emèrit. Aquests paladins de l’equanimitat proclamen ara que el PSOE i el PP han de salvar “la nostra democràcia”, obviant que va ser el partit d’Aznar el que va mantenir durant anys la mentida miserable sobre els atemptats de l’11-M, o que va ser el partit de González el que va emparar la sinistra guerra bruta contra ETA.
Iglesias ha comès diversos errors, entre els quals el de voler ser alhora govern i oposició. Però cal subratllar que és l’únic líder d’àmbit estatal que ha gosat abordar importants tabús polítics amb coratge, contra un immobilisme cec que corroeix la credibilitat del sistema fins a l’esperpent. Com ha explicat el prestigiós historiador Ángel Viñas, “l’elit política espanyola de tots els nivells i tot l’arc de Sant Martí no ha sabut donar una resposta a la ferida del franquisme; això és una cosa que enverina la convivència”. No serveix de res que Sánchez es faci la foto davant la tomba del senyor Manuel Azaña si el PSOE no és capaç de detectar l’autèntic perill que amenaça avui aquesta democràcia –diuen– tan lloada.