22 abr 2021 El poder i el procés
S’ha parlat molt de sobirania i molt poc de poder. L’independentisme català ha buscat les claus perdudes al costat del llum i no pas allí on les havia extraviat. És més fàcil parlar de sobirania que de poder, sobretot si fa segles que el poder polític –el que depèn de la coerció i de la violència– l’exerceixen uns altres. Per això arrosseguem uns malentesos conceptuals enormes que se superposen a les contradiccions estratègiques i amb la tensió ordre-desordre, la més important per analitzar el col·lapse del procés.
A l’assaig d’Eugenio Trías La Catalunya ciutat (publicat el 1984 i reeditat l’any passat per Galaxia Gutenberg), el filòsof català esmenta alguns fragments de les memòries del periodista i escriptor Gaziel. A la llum del que ha passat en aquest país des del 2012, paga la pena subratllar el que va escriure el gran director de La Vanguardia: “Les revolucions veritables (les úniques que mereixen el nom que porten) impliquen sempre canvis dolorosos, enfonsaments terribles i altres estralls patètics. De revolucions ‘desde arriba’, és a dir, fetes pacíficament per les classes benestants i conservadores d’un país, mentre prosperen els negocis i tot tallant el cupó, no n’hi ha hagut mai enlloc. I, si en veieu alguna que ho sembla, esguardeu-la bé i li veureu el llautó: no és una revolució indiscutible, sinó una evolució més o menys hàbil, més o menys profunda, però que en definitiva no capgira res essencial, cap dels fonaments que suporten l’estructura d’un país, tal com són a una hora històrica determinada”. Vicens Vives arriba a la mateixa conclusió quan exposa que els catalans són “un poble que es troba sense voluntat de poder”.
La gestió de la ressaca de l’octubre del 2017 porta l’independentisme a ser una mena de poder destituent
Salvant totes les distàncies temporals i mentals (que no són poques), està clar que la revolució dels somriures –impulsada per classes mitjanes, no per les classes altes amb poder econòmic i financer– mai ha pogut escapar d’una de les seves contradiccions originals, com vam assenyalar en el seu moment, que té a veure amb un factor clau: el nacionalisme de Pujol no es podia desvincular dels fonaments de la transició i el procés necessitava comptar amb els hereus polítics de CiU per ocupar el mainstream, però això sotmetia Artur Mas a proves constants de fiabilitat a la llum del rupturisme d’aquella ERC que tenia pressa, igual que la CUP i l’ANC. Per això el procés semblava –segons quina fos la perspectiva de l’observador– dues coses contradictòries alhora: una disfressa del postpujolisme per perdurar i un estratagema dels republicans per fer el clic sense que es notés l’estrebada.
L’entrada en escena de Puigdemont, després que els cupaires vetessin Mas, suposa la fi del procés dels conversos (era un dels seus punts forts) i l’arrencada del procés dels autèntics, la qual cosa era un retorn, per la porta del darrere, a les actituds que havien fet de l’independentisme dels setanta i vuitanta un actor marginal. Potser perquè Mas es va fer independentista sense deixar de ser convergent, la qüestió del poder (que vol dir tenir institucions, pressupostos i palanques) formava part de l’equipatge cap a Ítaca. Amb el lideratge de Puigdemont –que era independentista abans que convergent–, el sentit de poder passa a ser un assumpte secundari en l’imaginari independentista. L’èmfasi en celebrar un referèndum, fins i tot no reconegut, associava l’exercici de la sobirania a l’obtenció automàtica del poder, un relat enganyós.
L’arribada a la presidència de Torra, que considera l’autonomia un obstacle per a la secessió, culmina aquest viatge en sentit contrari a la història del catalanisme. Prat de la Riba tenia voluntat de poder, altrament no hagués tret tant partit de la Mancomunitat. Tarradellas tenia voluntat de poder, per això sabia donar credibilitat al seu teatre. Pujol tenia voluntat de poder, per això demanava el màxim de competències, fins i tot en presons.
L’independentisme es presenta com un poder constituent davant un Estat en crisi com l’espanyol, però la gestió de la ressaca de l’octubre del 2017 el porta a ser una altra cosa, una mena de poder destituent sense voler-ho i sense tenir consciència de tal cosa. A l’assaig Arqueologia de la política (Arcàdia), Giorgio Agamben proposa aquest terme, poder destituent, per designar –ell no ho fa en sentit negatiu– una via que tindria com a objectiu principal “neutralitzar i deslegitimar el poder existent”, en el marc d’una crítica a les concepcions neoliberals.
La pugna-negociació entre ERC i Junts per fer Govern i fixar una estratègia compartida es pot interpretar com el xoc entre l’aposta dels republicans per reforçar els carrils de la voluntat de poder (administrar l’autonomia i acumular forces) i la intenció dels juntaires d’explotar una lògica de poder destituent davant les disfuncions de l’Estat espanyol. Però, en aquest paisatge, jugar al poder destituent podria ser una manera solemne d’emmascarar la impotència pròpia en un guinyol perpetu de gestos sense cap transcendència. I apareix, llavors, la pregunta del milió: es pot ser alhora institució i poder destituent?