06 mai 2021 Tornar a casa

El van matar pocs dies després de fer 29 anys. A l’extensió de Gusen, del camp nazi de Mauthausen, en territori austríac. Segons els documents, el final va tenir lloc a un quart de cinc de la matinada de l’1 de gener del 1942, una mala manera de començar l’any. Va ser un dels molts que no van tornar a casa. Demà passat, dissabte, hi tornarà. Diguem-ho així.
 
Aquesta és una història de gent sense nom, de silencis acumulats, de pors fossilitzades i de perdedors que no van demanar ser herois. Només eren joves a qui la història va passar per ­sobre, com un tanc d’aquella època. Aquesta és una història de dolor viscut de portes endins, d’absències plenes d’ombres, d’ignoràncies convertides en rutina, de fotografies sense context, de cartes oblidades al fons d’una calaixera. Aquesta és una història d’Espanya, una ­societat que es permet avui el luxe dubtós de relativitzar els vells i els nous feixismes, no fos cas que s’ofengués algú, no fos cas que els que encara se senten vencedors de les incivils guerres ens acusessin de delicte d’odi per denominar-los com allò que amb orgull són. No, en això –ni en res– no soc neutral. Que el passat sigui un territori de complexitats solapades –com m’agrada repetir sempre– no és una coartada per passe­jar-hi com si fóssim funàmbuls.
 

Vaig trigar a saber i entendre que la llar on vaig criar-me era també la llar d’un deportat

 
Un home se’n va de casa per fer la guerra i no torna. Aquesta és la sinopsi. L’home es diu Francesc Vidal Casanellas. És el germà gran de la meva mare, el tiet Francisco. El jove és aprenent d’impressor, aficionat a la fotografia, el cor ple d’ideals, les ganes de viure. Quan esclata el conflicte, tot això queda enrere. Enmig d’aquell drama, l’any 1938, es casa amb la dona que estima, la tieta Dionisia, amb qui tindrà un fill, l’Alexis, el meu padrí. El 1939, travessa la frontera i és internat, com altres combatents republicans, als camps de refugiats d’Argelers i el Barcarès. Més tard, s’enrola a la 115a Companyia de Treballadors Estrangers de l’exèrcit francès, conservant el grau de tinent. Els alemanys el capturen el 21 de juny del 1940 i, després de passar pel camp de presoners d’Estrasburg, és deportat a Mauthausen el desembre d’aquell any i, posteriorment, traslladat a Gusen. La seva família trigarà a saber la seva dissort.
 
En Francesc no va tornar. La casa dels seus anys joves –la dels seus pares, els meus avis– és la casa on jo vaig néixer. Al terrat on jo jugava de petit, hi havia encara, a primers dels setanta, vestigis d’allò que havia estat “el quarto de les fotos del tiet Francisco”. Vestigis o fantasmes o enyorança, trossos de paret que evocaven el germà absent, cada cop més esborrat. Vaig trigar a saber i entendre que la llar on vaig criar-me era també la llar d’un de­portat, el lloc on havia viscut un d’aquells anònims que va ser víctima no de la guerra, sinó de l’afany d’eliminar tots aquells que el Tercer Reich considerava inferiors o enemics de l’Estat. Franco va comunicar a Hitler que podia fer el que volgués amb els republicans; van ser considerats “apàtrides”, triangle blau.
 
La llar d’un deportat com a lloc invisible. Vet aquí la història dins la història. El silenci dins del silenci. Demà passat, dissabte, el tiet Francisco tornarà, diguem-ne. El deportat tornarà per recordar que un dia se’n va anar i, després, va desaparèixer com si res, dins del fum d’una xemeneia. El tiet tornarà en la forma d’una stolperstein (literalment, pedra de topada) que porta inscrit el seu nom i les dates essencials de la seva vida. El llambordí, de 10 cm per 10 cm, i cobert d’una fulla de llautó, s’instal·larà al carrer, davant la porta de l’edifici on va viure. Són, en total, disset stolpersteine , en memòria de disset ciutadans de Vilanova i la Geltrú que van ser deportats als camps nazis i dels quals només tres van sobreviure. Aquests petits monuments són obra de l’artista berlinès Gunter Demnig, que va començar el seu projecte fa més de dues dècades, per honorar les víctimes del nazisme. A dia d’avui, hi ha més de 70.000 stolpersteine en vint-i-tres països. A Catalunya, la iniciativa compta amb el suport del Memorial Democràtic de la Generalitat.
 
Segons Demnig, “qui vol llegir la inscripció d’una stolperstein ha d’inclinar-se davant la víctima; això és ja un homenatge”. No sé si a l’oncle Francisco li faria gràcia, em sembla que no era un paio donat a reverències. Potser es fotria una mica de tot plegat. A mi m’agrada que el seu nom quedi modestament reivindicat a peu de carrer, per on passa cada dia la canalla que va a escola, els clients de les botigues, els missatgers que aparquen com poden, les parelles d’enamorats, els avis que surten a passejar… Com va escriure la poeta jueva Nelly Sachs, “el comiat dins la pols / ens manté units amb vosaltres”. El tiet ha tornat per recordar-nos que la llibertat –la de debò, no la de prendre copes– és sempre fràgil.