12 jul 2021 Posar-hi un català
Mig any ha durat amb prou feines Miquel Iceta al Ministeri de Política Territorial, una circumstància que ens diu alguna cosa (no gaire positiva) sobre el federalisme del PSOE, la influència del PSC a Madrid, la voluntat de Pedro Sánchez d’abordar seriosament el conflicte català i el sentit dels temps dels líders que es mouen a cop d’enquesta. Aquest cronista, en la seva concepció moderna de la política, havia pensat ingènuament que l’aposta del president espanyol per tal que Iceta portés la cartera del gran embolic era un bon senyal. Malgrat que el líder socialista català, molt bregat, encarna el suport del seu partit a l’aplicació de l’article 155 i els independentistes no li ho han perdonat (van impedir la seva elecció com a senador), no es pot negar que el seu coneixement de la realitat catalana el feia molt adequat per impulsar l’agenda postprocés. Desconeixem si la nova titular de Política Territorial, la castellana Isabel Rodríguez, ha pensat molt o poc en l’Espanya plural, el federalisme i el problema que ens ocupa. Estem disposats a deixar-nos sorprendre, esclar.
El PSC compta ara amb dos ministres a l’Executiu de Sánchez. A més d’Iceta –que agafa les regnes de Cultura i Esports–, hi haurà Raquel Sánchez, que deixa l’alcaldia de Gavà per fer-se càrrec del ministeri de Transport, Mobilitat i Agenda Urbana. Aniran tots dos a la taula de diàleg? Cal suposar que, al marge de les figures que integrin la representació del Gabinet espanyol a la taula, Iceta serà escoltat a la Moncloa quan es tracti aquest assumpte, tenint en compte que els matisos compten molt en aquest viatge i això ho sap bé l’home que va parlar dels indults abans que ningú (i va rebre de valent per haver-ho fet).
Madrid haurà de passar de les bones paraules a les concrecions
La setmana passada corria un rumor que, com tants rumors que van i venen, finalment no va quedar en res. Pel que sembla, alguns especulaven que Iceta pogués convertir-se en un dels nous vicepresidents de Sánchez, la qual cosa em va fer pensar en els temps en què Iceta va ser director del gabinet d’anàlisi a la Moncloa, amb despatx a l’àrea de Semillas, quan Narcís Serra era vicepresident de Felipe González. Hauria tingut sentit per donar a l’agenda catalana la importància que mereix, sobretot després de l’actuació emfàtica de Sánchez al Gran Teatre del Liceu. No ens enganyem: passat l’estiu l’elefant català continuarà en el centre de l’escena, encara que ara sembli menys elefant perquè ERC assumeix una estratègia possibilista. Tan cert és que la via unilateral és avui impossible com que Madrid haurà de passar aviat de les bones paraules a les concrecions. No n’hi haurà prou amb miralls i collarets. Caldrà parlar del “huevo” –fons europeus– i del “fuero”, per dir-ho a la manera clàssica.
El subtext de la fugaç (i, per breu, decebedora) experiència d’Iceta com a ministre de Política Territorial ens mena a una pregunta que ja es feien alguns fa més de cent anys: Per a què serveix un ministre català? És una qüestió que remet a un món que ha desaparegut, encara que alguns no se’n volen assabentar.