09 ago 2021 La política real i l’altra
Ho ha dit Ernest Maragall parlant de sèries, entrevistat en aquestes pàgines per Àlex Tort: “ Lupin és molt divertida, o la clàssica Borgen . Té molt de la política real, en què hi ha més del que hauríem d’admetre’ns nosaltres mateixos”. La frase del cap d’ERC a l’Ajuntament barceloní és un pèl críptica, imita l’estil dels oracles. Què vol dir que en la política real hi ha més del que s’haurien d’admetre els polítics d’aquí? L’apunt vagament autocrític prové d’una persona que fa moltes dècades que es dedica professionalment a la cosa pública, la major part del temps en responsabilitats de govern o de gestió. Què ha vist Maragall en Borgen que el convida a insinuar que no tot és admissible en la política real? A Borgen , a diferència de les sèries nord-americanes, els personatges es mouen en un ambient casolà i desproveït d’èpica, el poder hi és representat com un negoci de botiguers que es coneixen de fa temps, per això és una ficció molt catalana, tot i ser danesa.
Si algú sap què és la política real aquest és Ernest Maragall. Va formar part durant molts anys del PSC, un partit de la més pura realpolitik . La seva perspectiva ha de ser avui molt útil dins d’ERC, unes sigles poc acostumades a tocar poder. Posats en aquest embolic, em demano quina cosa és la política real. No en oposició a les obres de ficció, sinó en relació amb la política sobreactuada i la política sobrecomunicada. La política (fer coses d’interès general) és desdibuixada ara per la representació política (anunciar coses d’interès general). La dificultat de practicar una política real a Catalunya és molt alta, i no ho dic només pel procés i les seves derivades.
La covid ha posat els polítics davant una realitat que no pot ser dominada per cap relat
Fixeu-vos-hi: se’ns diu que s’ha arribat a un acord sobre l’ampliació de l’aeroport de Barcelona que, de fet, no concreta res, per bé que engega discursos solemnes, crítiques agres, debats bizantins i una pila de declaracions que es produeixen sobre una iniciativa de la qual es desconeix gairebé tot. Quina és la realitat? Les discrepàncies entre socialistes i comuns sobre l’aeroport (a l’Ajuntament de Barcelona i a l’Executiu espanyol) són més o menys reals que la voluntat que tenen ambdues formacions de continuar de bracet? Un altre exemple: la taula de diàleg entre governs serà un lloc real de transacció i pacte o quedarà com un escenari des del qual tots gesticulen per fer arribar missatges pal·liatius o excuses a les respectives parròquies, els votants socialistes i els votants independentistes?
La covid ha posat els polítics –els d’aquí i els d’allà– davant una realitat que no pot ser dominada per cap relat. Les rodes de premsa interminables de la primera etapa de la pandèmia van palesar aquest fenomen. Ara, que ja hem vist la tramoia, la funció se’ns fa pesada. Per això els nostres governants –a Barcelona i a Madrid– semblen, a voltes, més inversemblants que els de Borgen .