19 ago 2021 La superioritat emocional
Hem passat de la superioritat moral a la superioritat emocional. El mecanisme és tan senzill com potencialment efectiu: les meves emocions són més de debò que les d’altri, l’autenticitat de les meves emocions és la prova de la meva sinceritat i, al seu torn, això és producte del fet que tinc la raó i la veritat a favor. Políticament, aquesta arma és devastadora. És l’arma principal del nostre temps, aquí i en diversos països occidentals.
A diferència de la gimnasta Simone Biles, el polític de torn que tendeix a exhibir les seves llàgrimes no vol normalitzar la seva vulnerabilitat, té un altre objectiu: aconseguir la indulgència dels ciutadans, eventualment perjudicats o molestos per determinades decisions oficials. Algunes figures practiquen el teatre hiperbòlic de les emocions trencades com a part d’una estratègia altament perversa, que consisteix a cercar l’adhesió automàtica dels administrats i escapolir-se, de passada, de qualsevol debat que posi en dubte la seva acció i el seu paper. Les llàgrimes són, sovint, l’escut del governant que no suporta la crítica. Els que contemplen l’espectacle han d’adherir-se al melodrama o són expulsats del terreny de joc. Som davant una impostura corrosiva que aprima el debat democràtic fins a deixar-lo com un paper de fumar. Desconfieu dels polítics que ploren sovint o dels que fan esforços per mostrar-vos tothora el cor. La sinceritat no necessita aquesta mena de subratllats. Ferran Sáez, tot recordant que Trump es va fer molt conegut gràcies al reality show The Apprentice, ens diu que “el kitsch és, avui, el component definitori de la cultura de masses i el principal catalitzador prepolític del populisme”. La llàgrima omnipresent és kitsch d’alta graduació.
Les llàgrimes són, sovint, l’escut del governant que no suporta la crítica
Ada Colau ha plorat en públic arran d’una xiulada de la qual ha estat víctima recentment. Té dret a fer-ho, esclar, i la resta podem interpretar les seves llàgrimes com vulguem, perquè és ella que les ha convertit en material polític de primer nivell, combinant-lo amb discursos suposadament transformadors i feministes, fent una salsa ideològica molt espessa. Si les llàgrimes formen part de la batalla política, ja no parlem d’un afer privat i, aleshores, podem descodificar-les com faríem amb qualsevol gest d’un dirigent amb responsabilitats públiques que se sotmet a l’escrutini de la ciutadania i dels mitjans. Per tant, es tracta d’una tàctica més per sobreviure al desgast de governar una capital com Barcelona.
La superioritat moral ha estat atribut habitual d’una certa esquerra, com la superioritat tècnica ha estat atribut d’una certa dreta. Òbviament, això té modulacions. La superioritat emocional, en canvi, és molt transversal. A Catalunya, hi ha casos de superioritat emocional en diverses formacions de l’arc parlamentari, des de l’independentisme fins a Ciutadans, passant pels socialistes, el PP o els comuns, com hem referit en parlar de Colau. Sempre hi ha algun dirigent d’un o altre partit que té la temptació de superar el mal tràngol explotant la llàgrima.
Miquel Pellicer, al llibre La comunicación en la era Trump , escriu que “la primera victòria de Trump sobre Hillary Clinton no va ser a les urnes ni en els debats. Va ser una qüestió d’estratègia. La connexió emocional durant tota la campanya va ser el seu primer gran èxit. Aparentment de forma impulsiva, però de fet molt calculada, bel·ligerant, es deixa portar en excés per les emocions”. No cal recordar que Trump agrada els seus votants perquè és “autèntic”. Ja fa molts anys que Neil Postman va resumir la clau d’aquestes actituds: “A la televisió, el polític no ofereix una imatge d’ell mateix al públic, sinó que s’ofereix com a imatge del públic. I aquí rau una de les influències més poderoses de l’anunci de televisió en el discurs polític”. Ara com ara, això s’esdevé també a les xarxes socials i als actes presencials, constantment. Si el polític plora, és perquè intueix que una part de la ciutadania s’agrada representant-se d’aquesta peculiar manera. El joc de miralls es retroalimenta més efectivament com més gran és la parròquia del líder que fa el seu striptease emocional.
La superioritat emocional no canvia les coses, només serveix per bloquejar els debats i mantenir alguns dirigents polítics en el confort d’un fals consens, construït sobre el menyspreu dels fets, de la raó, i de l’intercanvi d’arguments que correspon a la presa de decisions en una societat plural i oberta.