23 set 2021 Un oblit
No hi van pensar. Ara ho esmenaran, diuen. Molt bé. Miquel Iceta té una ocasió magnífica per demostrar que la presència d’un català al capdavant del Ministeri de Cultura proveirà una nova perspectiva a les polítiques de l’Executiu espanyol en aquest àmbit. L’esborrany del projecte de llei general de Comunicació Audiovisual no contemplava quotes específiques per a les llengües cooficials com el català, l’eusquera i el gallec a les plataformes de vídeo a demanda, cas de Netflix, HBO o Amazon Prime. Això deixava els parlants d’aquestes llengües (i els creadors en aquests mateixos idiomes) en la més estricta intempèrie, tractats com a ciutadans de segona categoria. La vicepresidenta Calviño ha expressat que el Gabinet central “està absolutament compromès amb la protecció de les llengües cooficials, perquè és una part de la riquesa del nostre país”. Celebrem que un error tan greu sigui corregit. I extraiem algunes lliçons d’aquest oblit institucional.
En primer lloc, l’episodi ens recorda que les inèrcies burocràtiques de l’administració central (els moltíssims experts al servei de l’Executiu espanyol) manquen d’un esperit plurinacional d’acord amb l’estructura autonòmica, la qual cosa acaba convertint-se en un centralisme per defecte, fins i tot quan el context (crisi catalana i taula de diàleg) és un evident recordatori dels deures pendents. En la mentalitat de l’Estat profund, allò perifèric apareix com una cosa que pot relegar-se fàcilment. La maquinària oficial considera de forma inconscient que la llengua espanyola que ha de ser protegida és únicament el castellà, els idiomes autonòmics estan fora del focus, són una altra cosa.
La llei audiovisual mostra que els separadors sempre han estat més actius que els separatistes
En segon lloc, la notícia permet constatar la dificultat que té per implantar-se tot el que vindria a ser una mentalitat federalista, dins i fora de les institucions. El PSOE podria interpretar això com un fracàs de gran dimensió, en el cas que l’assumpte tragués la son als seus dirigents, pura fantasia. En aquest sentit, està clar que, dins del socialisme espanyol, la partida l’han guanyat els que poden assumir fàcilment el que va escriure Gregorio Peces-Barba el 1998: “L’Espanya plurinacional és ja dins la Constitució amb la idea de la nació de nacions i de regions. El que no hi trobem és la idea d’un pluralisme de nacions, en igualtat de condicions, on desapareix la idea d’Espanya com a nació que abraça i integra les restants”. No sembla que els ministres de Podem tinguin molta influència en les carpetes on es necessita aquesta sensibilitat plurinacional.
I, en tercer lloc, l’esborrany de la llei audiovisual ens recorda que els separadors sempre han estat més actius i eficaços que els separatistes. Quina idea de l’espanyolitat transmet el fet d’oblidar la llengua primera d’uns ciutadans que paguen els seus impostos com la resta? D’altra banda, és significatiu que a les queixes dels productors i artistes de cada autonomia no s’hi hagin afegit els seus col·legues a Madrid. Pedro Laín Entralgo, l’any 1970, li deia a Porcel una cosa que avui no gaires intel·lectuals espanyols subscriurien: “Quan un castellanoparlant sent conversar en català al seu costat, la seva reacció immediata és de sorda o expressa irritació. A mi em sembla brutal, injusta, aquesta actitud, però cal partir d’aquesta realitat si ens volem moure dins de la vida real espanyola. La presència del català trenca els esquemes de l’Espanya vista des d’aquí. L’imperialisme, que deia vostè, molt sovint no és sinó mandra, rutina, falta d’imaginació”. Iceta té molta feina per fer.