05 mai 2022 El relat i el secret
L’excés de bona sort ha convertit Pedro Sánchez en un addicte a les jugades mestres de contorns agònics. Així va salvar la votació de la reforma laboral, amb una carambola de les que fan època. Dilluns passat, a primera hora del matí, el ministre Félix Bolaños, acompanyat de la ministra Isabel Rodríguez, va oferir una roda de premsa per informar d’una cosa que els governs no expliquen mai: s’ha espiat el president i la ministra de Defensa. Això va passar després d’una setmana densa en què l’anomenat Catalangate va enrarir les relacions de l’Executiu central i els seus socis, especialment ERC, sobretot arran de les paraules de Margarita Robles al Congrés dels Diputats, una intervenció fora de guió que justificava un espionatge massiu que no s’ha negat ni confirmat oficialment.
Al titular de Presidència li va tocar provar de desplaçar l’atenció, buscant un canvi de conversa pública per acumulació de crisis, una acció que podem resumir com a emboli ca que fa fort: que es deixi de parlar de l’espionatge denunciat pels independentistes catalans (verificat per una institució independent i prestigiosa com The Citizen Lab) i que es parli de l’espionatge del qual ha estat víctima precisament el Gabinet central, al qual s’exigeixen responsabilitats polítiques per l’ús del programa Pegasus contra diversos presidents de la Generalitat, diputats i advocats dels encausats pel procés. És l’estratègia (molt coneguda) que consisteix que un relat treu un altre relat, com un clau treu un altre clau. Però aquesta narrativa d’urgència de la Moncloa té un cost enorme: posa en evidència una fallada greu en els serveis d’intel·ligència espanyols, cosa que només pot desembocar –tard o d’hora– en el sacrifici de la seva directora, Paz Esteban (en funcions de fusible per intentar salvar Robles). Oblidar Catalunya, suggerir el Marroc, provocar polseguera, i tal dia farà un any.
Em sembla que Iván Redondo hauria tingut un altre pla –més sofisticat– per travessar aquest temporal, però el reputat spin doctor basc ja no hi és, a la Moncloa, i aquest cop s’ha notat molt. Així que Sánchez s’ha estimat més fer relat (dolent) que fer (bona) política, pensant que podria sortir-se’n diluint el Catalangate en un “tots hem estat espiats” que, al seu torn, dissoldria la seva responsabilitat. Però els efectes de la jugada són imprevisibles. Que el PSOE s’hagi sumat a les dretes per bloquejar la creació d’una comissió d’investigació indica dues coses: Sánchez no acaba de comprendre l’abast d’aquest escàndol i menysprea els seus socis i aliats parlamentaris, extrem que el porta a exercir una presidència sostinguda únicament sobre la tàctica i la por de l’arribada del PP amb Vox al poder.
Pedro Sánchez s’ha estimat més fer relat (dolent) que fer (bona) política
La pel·lícula ja no va de supervivència (assignatura en la qual Sánchez està doctorat), va de política. I política va ser –per exemple– el que va fer Robles en altres temps, quan va anar a totes contra la guerra bruta dels GAL, molt lluny de l’actitud que avui exhibeix. Abandonar la política per confiar en el conte circumstancial és ingenu, encara que sembli astut. Quantes vulneracions de drets fonamentals estem disposats a suportar com a societat? Michael Ignatieff, polític i intel·lectual canadenc, ha escrit que una democràcia “en la qual molts jutges atorguen una deferència indeguda a les decisions del poder executiu i en la qual el govern es nega a una revisió contradictòria oberta de les mesures que adopta no té gaires probabilitats de mantenir l’equilibri adequat entre seguretat i llibertat”.