09 set 2011 Guardiola i nosaltres
He detectat que la concessió de la medalla d’or del Parlament a Pep Guardiola, que va tenir lloc ahir, ha suscitat en alguna gent aquella mena de comentaris tan nostrats quan algú té èxit i que resumeix a la perfecció la següent frase: “Voleu dir que no en fem un gra massa?”. Davant d’aquesta mena de reaccions, Joan Fuster potser parlaria d’escepticisme i Joan Sales de filldeputisme, que és una actitud que barreja enveja, misèria, estupidesa i miopia a parts iguals. El fet és que la tribu catalana arrossega tants segles d’autoodi i d’inseguretat que tendeix a la destrucció sistemàtica dels seus ídols, fins i tot quan aquests són abanderats de valors tan estimables com els de l’entrenador del Barça. L’assumpte pot fer plorar però val més abordar-lo sense dramatisme, amb pragmatisme, per mirar de netejar les teranyines que no ens deixen veure el cel.
Que Guardiola és un professional brillant no té cap mena de discussió. Que el Pep és un ciutadà que transmet, a més, una visió positiva de l’esport i de la vida està lluny de tot dubte. Així les coses, la resta de debats circulen pel camí de la psicologia recreativa i hom pot escoltar com hi ha qui se sent molest pel to humil del tècnic (i llavors conclou que és una impostura arrogant), i qui se sent molest per les formes educades i moderades del seu discurs (i llavors conclou que pateix manca de sang i de nervi), o qui se sent molest pels seus gustos, aficions i amistats (i llavors conclou que és un esnob que només vol quedar bé). Posat a l’aparador de l’existència mediàtica, qualsevol famós pot ser atacat, jutjat i condemnat de la manera més gratuïta, bèstia i absurda. Malauradament, Guardiola no se salva d’aquesta inèrcia. I, com faig palès aquí, els retrets més enverinats que se li fan no provenen, precisament, del Reial Madrid ni dels seus entorns afins. El punxó casolà pica més fort i amb més mala bava, tot i que ho faci amb sordina i per darrere.
No em sembla gens malament que el Parlament del nostre país reconegui els mèrits d’una persona que en té. No sobren exemples de gruix i, per tant, entenc aquest homenatge com un exercici de pedagogia en un temps en el qual allò que patim és la glorificació diària de figures lamentables que no fan altra cosa que corrompre l’aire amb idioteses que, com es deia fa dècades, alienen el personal fins deixar-lo sense neurones. La Cambra catalana, tan mancada de poder veritable, es dignifica ella mateixa quan remarca l’honor d’un ciutadà que excel·leix de manera incontestable. On és el problema?
Suposo que a Guardiola l’incomoda tot plegat. I també li deu fer il·lusió. És normal. Mentre, per al nosaltres col·lectiu, aquests reconeixements resulten una prova de foc perquè fan aflorar totes les paranoies. No és que Catalunya sigui un país massa petit, és que sovint no ens creiem de debò que també podem ser al costat dels grans.