12 des 2011 Reconstruir o redecorar
Que els partits necessiten, en general, ser repensats és una evidència més que clamorosa. Que les organitzacions polítiques han d’obrir-se més als ciutadans no adscrits també és inqüestionable. Tot això ho sabem, el problema és que els nuclis dirigents són conservadors per definició. Aquesta manera de fer provoca l’esclerosi dels aparells, que, tard o d’hora, es veuen entre l’espasa de la dimissió autocrítica i la paret de la resistència revestida de propòsit d’esmena. En el tauler català, el PSC i ERC són partits que han tocat fons i que han de fer front al repte de recuperar-se. Els republicans han triat ja una direcció nova que ha fet els primers passos i els socialistes ho faran ben aviat.
Potser perquè una multinacional dels mobles i els objectes de la llar ho ha posat de moda en un conegut eslògan, alguns polítics pensen que n’hi ha prou amb redecorar un projecte per sortir del clot. Redecorar només és fer canvis superficials, uns retocs aquí i allà. Els dirigents que no tenen cap altra intenció que redecorar el seu partit demostren que no han entès res de res sobre el món que vivim. La política, tal com l’hem conegut fins ara, ha envellit moltíssim. I no pas perquè hi hagi moviments de protesta com el 15-M o governs tecnocràtics a Itàlia i Grècia. L’envelliment de la política democràtica prové, abans que res, de la radical transformació del temps dels conflictes que viu ara qualsevol societat desenvolupada.
Els mitjans de comunicació han accelerat el temps de la vivència ciutadana de la política sense que els governants disposin d’una eina per prendre decisions de manera més ràpida que fa cent anys. Aquí es produeix una fractura insalvable, que col·loca els representants democràtics en un permanent fora de joc, i això els obliga a dedicar una quantitat enorme d’esforços a justificar la seva aparent lentitud, manca de reflexos i desorientació. Més que gestionar la contingència amb eficàcia, el governant és un expert a donar constants excuses més o menys creïbles sobre la seva incapacitat per arribar al cor dels problemes. La democràcia és un tren sense frens que els seus conductors no controlen.
En aquest nou paradigma, que rebenta moltes rutines institucionals, els partits no en tindran prou de redecorar-se amb habilitat per continuar surant en el disputat mercat electoral. Més enllà de les claus particulars de cada cas, un partit del segle XXI està obligat a reconstruir-se de dalt a baix, perquè els seus errors són, sobretot, el fruit amargant d’una arquitectura caduca, la qual cosa no lleva responsabilitat als noms que han portat el carro pel pedregar. Per exemple, de res servirà celebrar primàries si, a la vegada, no s’arbitren nous mètodes de control permanent dels electors sobre la feina dels càrrecs electes. No sé si a ERC i al PSC hi han pensat gaire, en tot això.